Hipocresia fora. Malgrat que el poder judicial ha de ser independent del legislatiu i l’executiu, en totes les democràcies la justícia i la política tenen moltes connexions. En el seu últim any de mandat, el president Obama no va poder nomenar un jutge del Tribunal Suprem (el formen nou magistrats vitalicis) perquè els republicans del Senat el van dilatar fins que Trump va guanyar.

Però una cosa és la impuresa en la separació de poders (llei de vida) i una altra el desvergonyiment hispànic de polititzar els tribunals. El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), òrgan de govern dels jutges, s’hauria hagut de renovar el 2018. Tres anys després no s’ha fet perquè els dos grans partits no han pactat la majoria necessària (tres cinquenes parts dels diputats) per nomenar els seus 20 components. Culpa de qui? La veritat és que el PP perdria una mica de pes.

Però el pitjor és que, tal com van les relacions PSOE-PP, pot ser que no hi hagi nou CGPJ en tota la legislatura. Fins al 2024. Seria un escàndol i faria molt de mal al prestigi de les institucions. Un Parlament que no escull els 20 membres del CGPJ i un poder judicial barallat i prorrogat. I, a més, el CGPJ en funcions no pot fer nomenaments rellevants (magistrats del Suprem) perquè el PSOE, intentant forçar la renovació, va fer el març una llei llevant-li la potestat. Pot la justícia europea prendre’s seriosament l’espanyola?

I el del Tribunal Constitucional (TC) fa encara més pudor. La seva sentència dient que el confinament no es podia dictar amb l’estat d’alarma i que calia el d’excepció té molt poca racionalitat. I deixaria Espanya indefensa davant un altre coronavirus perquè l’estat d’excepció és per un mes i només es pot prorrogar una vegada.

Què ha passat? Que cinc magistrats de la dreta judicial, més Encarna Roca, que ha canviat de bàndol, dirigits pel ponent Pedro González-Trevijano, han volgut clavar un cop de peu a la canyella del Govern. Ho han aconseguit, però topant amb els tres progressistes que quedaven (el quart va dimitir i no hi va haver acord per substituir-lo), i dos conservadors, entre ells el president de tribunal, per als qui l’estat d’alarma, vista la gran amenaça que comportava aquesta pandèmia, era la solució menys dolenta.

El pitjor pot arribar el 2022, quan s’ha de renovar un terç del TC, quatre magistrats, que són nomenats pel Govern (dos) i pel CGPJ (dos). Però el CGPJ no podrà triar-los si segueix en funcions, i llavors els que designi el Govern només poden prendre possessió. Així, el TC només tindria quatre dels seus 12 membres en situació normal. I Trevijano, el ponent de la sentència contra l’alarma, i Antonio Narváez, nomenats pel Govern de Rajoy el 2013, seguiran en funcions.

Un TC caducat, amb una majoria conservadora de vuit contra tres. O de sis contra cinc, si el president González Rivas i Andrés Ollero voten com la setmana passada. I sembla que Trevijano vol desplaçar González Rivas, el qual titllen de contemporitzador, de la presidència.

Que a la meitat del 2022 el CGPJ i el TC estiguessin més que caducats implicaria que Espanya estaria jurídicament bloquejada. O en caos judicial. Algú sosté que seria gairebé un estat fallit i que la dreta judicial podria disparar a pler contra el Govern de Pedro Sánchez.

Un ciutadà sensat em diu que no ho entén. Com ho arreglen llavors en altres països? Cap com nosaltres. El que els constituents mai van poder imaginar és que el líder de l’oposició, al·legant diverses causes, es negaria a la renovació –marcada per les lleis– d’òrgans tan rellevants.

Que Pedro Sánchez i Pablo Casado competeixen per la mateixa ocupació és sabut. Que els seus programes siguin oposats és lògic. Que personalment es detestin és un assumpte privat. El que és inadmissible és que portin tres anys sense complir el que mana la llei i la Constitució. I no són iguals. Un té defectes. L’altre bloqueja. Vol treure’n partit?

Tant de bo m’equivoqui! Que tot es recondueixi, que al setembre el ministre Félix Bolaños i Cuca Gamarra, la portaveu del PP, puguin arreglar-ho, o pactejar alguna cosa. I després es renovi el CGPJ i el TC, i Pedro Sánchez i Pablo Casado prenguin alguna vegada el te de les cinc de la tarda.

El nostre món és el món