Bernat Martí Munté

«A la gent que viu a les ciutats li manca l’energia del camp»

Abel Gallardo Soto

Sant Fruitós de Bages | 01·08·21 | 06:25 | Actualitzat a les 17:16

0
Notícia guardada al teu perfil
Veure notícies guardades

Bernat Martí Abel Gallardo

Hi ha els pagesos que fan negoci i miren de produir molt i aconseguir un producte que satisfaci el client. També hi ha els hortolans que cultiven per afició i omplen la nevera, i la dels amics, amb les seves hortalisses. Però per a Bernat Martí (Barcelona, 1970) l’hort és un laboratori a l’aire lliure on experimentar les diferents varietats de productes que poden créixer a la Catalunya Central. Va estudiar Humanitats, i abans d’entrar de ple a treballar en el projecte del monestir de Sant Benet de Bages i els seus entorns, on va viure cinc anys, era ebenista.

Com era la seva vida abans de formar part del projecte del monestir de Sant Benet de Bages?Una de les meves primeres feines va ser la de repartidor de Regió7, llavors tenia uns 16 o 17 anys. Però més tard tenia el meu propi taller a Manresa i feia mobles d’encàrrec, i arran d’aquest ofici vaig començar a muntar exposicions per a la ja desapareguda Caixa Manresa. L’any 2000, des de l’entitat bancària em van proposar si volia anar a fer de masover a Sant Benet, ja que la van adquirir, i hi vaig començar a viure amb la família el 2001. L’espai estava en un estat precari i s’hi havia de fer obres de reforma. L’endemà de la proposta vaig dir que sí. Com és que li ho van proposar?Quan treballava per a Caixa de Manresa em devien veure una persona versàtil i que tenia un perfil diferent i una mica curiós. Per a ells el monestir era un problema perquè aquí hi havia un masover, i quan van comprar el complex va coincidir amb la seva jubilació. Els nous propietaris volien que s’hi quedés, però ell va al·legar que hi havia estat molts anys i que no s’hi quedaria. Jo llavors era jove i teníem tres fills amb la meva parella. Quan em van proposar de venir a viure a Sant Benet li ho vaig comentar a la meva dona i ens va semblar bé perquè som una mica aventurers.

Tot era molt diferent llavors. Quina era la seva tasca?

En el monestir sempre hi havia d’haver algú perquè és molt gran i hi ha moltes obres artístiques de valor, i des de Caixa Manresa van preferir que algú cuidés l’espai que no pas contractar vigilants de seguretat. Llavors segava l’herba del darrere i cuidava el jardí. L’entitat hi convidava moltes personalitats quan va adquirir el monestir, i els obria les portes. Recordo que hi havia una caixa molt gran plena de claus i cada una obria una porta diferent. Hi va venir, per exemple, Jordi Pujol, entre altres polítics de l’època, i rostres coneguts com en Pep Guardiola.

Com era el monestir quan hi va entrar a viure amb la família?

Hi havia una biga que estava a terra. La instal·lació de llum i aigua era molt precària, i era com entrar en una altra època. Tot i que estava molt deixat, tenia encant perquè ja hi havia el jardí romàntic i racons que feien més de cent anys on no hi havia entrat ningú. Era maco però l’estat de conservació era lamentable. Sort que hi va arribar algú amb diners, com Caixa Manresa, i hi va executar una molt bona rehabilitació.

L’espai actualment, vint anys després, és molt diferent. Com ho veu ara?

Tinc la sensació que són dues realitats diferents, ja que llavors hi vivia amb la família i passejàvem i sortíem en bicicleta. I ara, quan hi passo, em dona la impressió que estic en un altre lloc perquè ha canviat tant que costa relacionar-ho.

Expliqui com era viure al monestir.

Era molt maco. Teníem nens petits i ells sortien a fora amb molta tranquil·litat i s’entretenien pels racons amb la bicicleta, i era una època familiar molt bonica. Estàvem instal·lats a la masoveria, el que seria ara la recepció del monestir. Hi vam viure cinc anys, i va arribar un moment en què les obres de rehabilitació van intervenir en el lloc on vivíem, així que vam marxar, però hi he continuat treballant.

La seva feina amb els anys canvia. Com es va transformant la seva tasca?

La meva tasca a Sant Benet de Bages es va renovant al llarg del anys. Després de ser-ne el masover, em van encarregar el projecte de jardineria i d’acabar-ne d’altres en els quals no intervenien els arquitectes ni els paisatgistes. A part, m’encarregava del manteniment del pàrquing, l’hotel, la plaça, el monestir i de comprar arbres i més arbres. Es van plantar molts arbres i aquella va ser la tasca. Va ser una època molt intensa perquè la inauguració ens marcava un compte enrere. Més tard va començar el projecte dels horts. Jo soc treballador de La Fundació Catalunya La Pedrera, però per la meva expertesa he participat amb la Fundació Alícia i el projecte dels horts, dels quals també me’n vaig fer càrrec.

Així, de cop i volta es dedica al camp. Com va ser aquesta immersió?

Bé, de petit em passava els estius al voltant de Manresa ajudant un pagès, fins que ell es cansava de mi. Hi vaig aprendre de tot i m’ho passava molt bé. Vaig aprendre a fer anar la mula, a treballar com es feia antigament. Tinc visualitzada la col manresana i, de fet, ara estem en un projecte per recuperar-la amb el Consell Comarcal. De petit volia ser pagès, i és que el meu pare era enginyer agrònom.

Així ha vist complir el seu somni.

Arran d’un premi que van guanyar dues persones properes a l’Escola Agrària va sortir el projecte dels horts, que inicialment estava liderat per Fundació Alícia, i jo allà hi vaig encaixar molt bé. A diferència d’un enginyer agrònom, que hi té molt a dir, feia falta una feina pràctica i conèixer les varietats. Jo vaig fer el meu primer hort quan tenia 10 anys i coneixia les varietats del Bages, i m’agradava.

A part de cultivar, també atén tots els que volen conèixer els horts de Món Sant Benet.

La faceta nova per a mi va ser atendre les visites. Sempre he sigut curiós i m’agrada descobrir coses noves, i vaig aprendre a parlar en públic i a no tenir vergonya. Va ser un procés interessant. Als horts s’apropen tant públic infantil com famílies.

Ara se sent divulgador?

He vist que tinc capacitat per fer-ho. Me n’he sortit i m’agrada parlar amb la gent i fer-los descobrir coses que no sabien abans de la visita, i despertar alguna inquietud entre la gent.Va fer tota una immersió en la nova feina. Sí, però cal destacar que aquí no fem la tasca de molts pagesos, que planten per treure’n un profit, sinó que fem una tasca per veure què pot créixer al nostre territori i descobrir varietats per després donar-les a conèixer. No tenim tant en compte els quilos que traurem a final de temporada, sinó com difondre el que fem perquè la gent s’estimi els horts i hi planti coses curioses.

Què hi planten?

Hi ha molta diversitat. Anem provant coses. Vam començar amb els tomàquets, amb varietats de colors que la gent no coneixia tant i que van servir, per exemple, que en els restaurants de Món Sant Benet oferissin una amanida amb diferents tipus de tomàquets, i això era molt atractiu. Ara hi tenim la mongeta espanyola i observo si hi creix bé. També hi ha unes pastanagues de color carabassa, que són les que coneix tothom, però també n’hi ha de blanques, grogues, les que són vermelles per dins... Abans de l’any 1700 hi havia pastanagues de tots colors, però es van unificar. Ara demostrem que hi ha moltes més possibilitats.

Què li aporta treballar la terra?

Em dona molta satisfacció, tot i que reconec que és un treball dur, sobretot a l’estiu, perquè hi fa molta calor. Però estar en contacte amb la terra i veure que creix una hortalissa que he plantat em fa adonar de l’energia que compartim les plantes i les persones. Les persones ara majoritàriament viuen en grans concentracions urbanes i estan mancades d’aquesta energia verda del camp, que dona pau i benestar. És gratificant. A Món Sant Benet hi ha 50.000 coses per fer i no sempre podem estar amb l’actitud contemplativa, i menys en el meu cas. Però estar en contacte amb la terra és important. Jo recomano tenir un hort per a satisfacció i veure com creix el que plantes. Per circumstàncies de la vida moderna l’home i la natura s’han separat, però abans tothom tenia un hort.

Troba a faltar la tranquil·litat dels primers anys?

Era una altra època, que va ser molt màgica. El primer dia que hi vaig venir em vaig relaxar tant... que no havia dinat i ni me’n vaig adonar. Ara molta gent en gaudeix. Tot són èpoques.