Tinc por Elena, que per haver estat un cafre ara no puguem frenar això. Aquesta setmana he après una de les lliçons més grans de la meva vida. Passar molt de temps a Twitter m'havia radicalitzat fins a l'extrem. Tant de bo m'hagués vacunat».

Aquest whatsapp me'l va enviar el 13 de juliol el meu germà Jordi, de 46 anys i negacionista declarat, després d'haver confirmat amb una PCR que els vòmits i febre que tenia eren a causa del coronavirus. Dies després ingressava a l'hospital. Se'n va anar amb el seu ordinador i una maleta carregada de llibres, sense sospitar que en pocs dies li induirien el coma perquè feia falta intubar-lo per salvar-li la vida.

Avui es compleixen 15 dies des que és a l'UCI de l'hospital La Fe de València en estat «d'extrema gravetat». De fet, el ventilador no ha estat suficient i l'han hagut de connectar a una màquina d'últim recurs anomenada ECMO, que els metges descriuen com «molt agressiva» per les possibles complicacions que pot implicar, i que serveix per oxigenar la sang fora del cos i intentar així donar temps als pulmons perquè es recuperin.

Aquest virus és així de traïdor: en qüestió d'hores va passar de creure que aviat rebria l'alta a complicar-se tot amb una gravíssima pneumònia bilateral. Els metges ens han explicat que hi ha un moment, que sol produir-se entre 7 i 10 dies després de l'inici dels símptomes, en què a algunes persones, no se sap per què, se'ls desenvolupa un sobtat procés inflamatori pulmonar que no poden aturar .

Ara només ens queda esperar... En el millor dels casos ens enfrontarem a uns mesos d'angoixa, amb el telèfon enganxat dia i nit, amb molts alts i baixos i moments de tensió. En altres escenaris prefereixo no pensar-hi.

El Jordi i jo ens havíem enfrontat un munt de vegades pel tema de la covid. De fet, era per l'única cosa que discutíem. Ell, que a l'inici de la pandèmia vivia atemorit, de sobte va fer un gir i es va contagiar d'un virus invisible i molt perillós: el de les teories que neguen l'existència de la covid o relativitzen els efectes. Escoltava presumptes gurus que presumien de disposar d'informació privilegiada: dades econòmiques i socials fora de l'abast de la resta dels mortals, científics inclosos. Després va sortir la vacuna i, en aquesta mateixa línia, es va negar a posar-se-la. Fins i tot va intentar que la resta de la família, inclosa la meva mare de 84 anys, tampoc ho fes.

No m'oblido dels seus ulls espantats i suplicants quan li van dir que al menys passaria 15 dies a l'UCI. El que hauria donat en aquell moment per haver-se posat aquesta vacuna que va menysprear.

Per a ell ja és tard. La seva sort està decidida i ja només depèn de Déu i dels sanitaris que es desviuen des de fa mesos per combatre una pandèmia que alguns incauts encara s'entesten a negar.

No tinc forces ni ganes per entrar en polèmiques passades: que si és una vacuna no prou provada, que si hi haurà futurs efectes secundaris, que si s'han complert els postulats de Koch ... Crec que cal aïllar-se de tot el soroll que bull a les xarxes per adonar-se que la realitat és ben senzilla: la covid-19 mata i les vacunes salven vides. Potser no frenin totalment els contagis, però si eviten acabar a l'UCI. I això, és més que suficient.

Si estàs llegint això i encara tens dubtes, només et demano que t'ho replantegis. És veritat que el percentatge de persones a qui se'ls complica és petit, sobretot entre els menors de 50 anys, però l'estadística és la ciència que diu que si el teu veí té dos ferraris i tu cap, cadascun de vosaltres condueix un flamant esportiu. Menys d'un 5% dels malalts covid ingressa a l'UCI, però a qui li toca, el percentatge és d'un 100%. I, encara que et sembli llunyà, hi ha gent a qui li toca. Persones, com el meu germà, que es creien immunes: jove, fort i sa.

I es pateix molt. Pateixen els pacients i pateixen les seves famílies, que malviuen mesos amb el cor encongit desitjant que no rebin cap trucada a deshora. El Jordi no t'ho pot dir ara, però t'ho dic jo en nom seu: si us plau, no ho dubtis i vacuna't.