«Sense censura: això no ho veuràs als mitjans», avisa un missatge que ens arriba al mòbil juntament amb un vídeo on un rostre respectable identificat com a expert cita dades i fonts per demostrar-nos que ens menteixen... Encara que en realitat el que ens esmenti és ell.

Els missatges falsos són pertot arreu i qualsevol pot cometre l’error de creure-se’ls i contribuir a la seva difusió. Amb tot, hi ha uns quants indicis que ens ajuden a identificar-los i a desconfiar del que diuen.

1. Compte amb qui ens diu la veritat davant la censura

Indici: un primer senyal d’alerta que podem advertir en molts d’aquests missatges és que els seus autors reivindiquen que ells diuen la veritat davant dels polítics i els mitjans de comunicació, o el que resumeixen com «el sistema» per referir-se als poders i institucions amb capacitat de decisió d’una societat.

Les habituals apel·lacions dels negacionistes a «despertar» davant d’una gran mentida dels poders establerts que ens manipulen i la «censura» dels mitjans de comunicació sol ser l’avantsala d’un discurs amb el qual algú ens pretén enganyar al seu torn. Aquest punt de partida és molt avantatjós per als defensors de les teories de la conspiració perquè els permet assegurar que són ells els que tenen raó: si algú els contradiu és «part del sistema» i, segons la seva lògica perversa, el sistema sempre esmenti. Aquest raonament circular és una de les claus que ajuden al fet que les falsedats es facin populars i siguin difícils de rebatre.

2. Ens poden enganyar amb falses relacions causals

Indici: hi ha publicacions en xarxes socials que ens adverteixen del perill d’innovacions científiques o tecnològiques que tenen conseqüències perjudicials que no han estat prou explicades. Es basen en dades o fets nous que no s’havien produït abans que hi hagués aquest avanç.

Una altra clau de la capacitat de persuasió de les mentides a les xarxes és que utilitzen arguments molt eloqüents que semblen vàlids a simple vista però que en realitat empren connexions falses entre els plantejaments inicials i les conclusions. És el que en lògica en diuen «fal·làcies».

Una de les més habituals entre els teòrics de la conspiració és la fal·làcia post hoc, també dita «de la falsa causa». D’acord amb aquesta mena de plantejament, si un esdeveniment en succeeix un altre, el segon és conseqüència del primer ignorant altres possibles causes.

3. Les dades no diuen sempre el que sembla

Indici: dades oficials que es poden consultar a internet ofereixen informació clara sobre una tesi negada per les institucions públiques.

Hi ha continguts enganyosos que destaquen l’augment de morts o avortaments en vacunats contra la covid-19 i per a això es remeten a dades oficials, però es tracta de nou d’una correlació errònia o fal·làcia de la «falsa causa». Els responsables d’aquestes tergiversacions fan una lectura esbiaixada de les dades i s’aprofiten de la complexitat que suposa la seva interpretació.

En el cas del sistema europeu EudraVigilance, els seus informes adverteixen explícitament que no s’ha de deduir que els efectes observats després de l’ús d’un medicament són necessàriament conseqüència de l’administració d’aquest fàrmac, cosa que no tenen en consideració els qui difonen aquestes falsedats.

4. Una titulació prestigiosa no protegeix contra l’estupidesa

Indici: moltes vegades rebem missatges protagonitzats per científics que expliquen per què ens menteixen les institucions públiques i per què no hem de fer cas de les recomanacions oficials. En les seves intervencions subratllen la seva condició d’experts per donar validesa al que diuen.

El fet que els autors d’aquests missatges enganyosos es presentin com a experts per ser científics és una manera de recórrer a la fal·làcia ad verecundiam, que és una apel·lació tramposa a l’autoritat que suposadament els donaria la seva professió, encara que les seves afirmacions no tinguin sentit. El mateix truc enganyós es dona quan citen suposades fonts de gran reputació les conclusions de la qual no han estat degudament contrastades. En aquests casos convé desconfiar d’afirmacions dubtoses que no tinguin prou consens científic i és recomanable seguir els consells de les autoritats i institucions de més prestigi en el camp del coneixement en el qual s’emmarquin els missatges dels supòsits experts.

5. Qualsevol argument es pot ridiculitzar

Indici: la ridiculització dels arguments de l’adversari és una tècnica freqüent en les discussions quotidianes, però també en la desinformació. Podem advertir-ho quan observem exageracions amb les quals es pretén caricaturitzar una posició amb l’objectiu de qüestionar-la.

Els que empren aquest tipus d’ardit incorren en la fal·làcia lògica d’apel·lació al ridícul, amb la qual eviten donar arguments vàlids contra la idea a la qual s’oposen.

Aquests són alguns dels trets més freqüents en els continguts enganyosos que es difonen a les xarxes socials i per telèfon mòbil a través de missatges de text i vídeo. Detectar-los pot ajudar a protegir-nos de la desinformació, davant la qual tots som vulnerables.