A mitjans d’agost va semblar que el canvi de Govern de Pedro Sánchez al juliol ja havia fracassat. El Govern -sense vicepresidenta política i Sánchez a Canàries- semblava un vaixell a la deriva davant les serps de l’estiu: ampliació de l’aeroport de Barcelona, pujada contínua del preu de la llum i retorn al Marroc dels menors d’edat als quals la policia marroquina va permetre -o va incitar- a entrar a Ceuta al maig, en el pitjor de la crisi entre els dos països.
El més greu era que cada problema revelava que el Govern no només semblava zombi, sinó que estava partit i dividit entre l’ala socialista i la de Podem. Pablo Iglesias era aigua passada, però el guirigall aflorava cada dia. Raquel Sánchez, la nova ministra de Transports, acordava l’ampliació del Prat amb Jordi Puigneró, vicepresident de la Generalitat, i les acusacions de «disbarat ecològic» eren dels ministres de Podem i d’Ada Colau, la seva alcaldessa de Barcelona. La vicepresidenta ecològica, Teresa Ribera, no només era incapaç d’una explicació convincent del preu de la llum, sinó que les crítiques més àcides venien de Ione Belarra i Podem que proposaven solucions alternatives, rebatudes per Ribera, que va estudiar una nacionalització parcial del sector desautoritzada per la vicepresidenta Calviño. I el rebut de la llum és molt sensible per a una ciutadania espantada davant un rebut alambinat i a l’alça. A sobre, l’inici de repatriació dels menors marroquins de Ceuta, a l’empara del conveni entre Espanya i el Marroc, va topar no només amb les crítiques de les oenagés i del Defensor el Poble, sinó també amb la paralització judicial i els atacs dels ministres de Podem. Podia seguir governant un Govern tan desunit i sense comandament visible?
En acabar agost res substancial ha canviat -la divisió del Govern segueix sent l’eterna assignatura pendent-, però la crisi ministerial de juliol comença a visualitzar rendiments. El més important de la crisi va ser el cessament d’Iván Redondo, cap de Gabinet de Sánchez, i de la ministra d’Exteriors, Arancha González Laya, culpables del gran ridícul del «passeig» de 30 segons a la cimera de l’OTAN de juny. Ara, Biden i Sánchez han conversat 25 minuts per telèfon i el president nord-americà ha agraït l’acord per utilitzar les seves bases a Espanya per l’èxode humiliant de l’Afganistan. Biden tenia reserves amb Sánchez (els ministres bolivarians), però en política exterior els interessos prevalen i ara Sánchez és útil, després ja és «amic». El desastre de l’Afganistan -i la professionalitat de José Manuel Albares, nou ministre d’Exteriors- han canviat la relació Sánchez-Biden. I ja abans Sánchez va ser aplaudit per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, per haver muntat a Torrejón de Ardoz el campament d’acollida als afganesos que van col·laborar amb els països de la UE. Sánchez ha vist reforçat el seu paper a la UE i és amic de Biden.
I el paper d’Albares es confirma pel recent discurs del rei del Marroc, donant per liquidada la crisi entre els dos països. Amb Albares -no només per ell- es tanca la crisi amb el Marroc i s’obre nova etapa amb els Estats Units.
D’altra banda, la reunió de dimecres entre Sánchez i el president de Ceuta, Juan Jesús Vives, llança nova llum sobre la crisi dels menors marroquins. Tots dos coincideixen (i Vives és del PP) en què el retorn al Marroc -respectant les lleis espanyoles i a l’empara del conveni amb el país veí- és la millor solució. I els dos -i Marlaska- saben que és important que l’entrada a Ceuta no sigui vista com la llum verda a l’accés a la península, primer i després a Europa. La solució al molt delicat assumpte dels menors de Ceuta segueix en l’aire, però Sánchez i el PP comencen a fer passos junts en un assumpte d’Estat: la immigració i la relació amb el Marroc. Què dirà Yolanda Díaz?
La coherència de la coalició PSOE-Podem s’ha resolt i potser no es resoldrà mai. Però la necessitat mútua mana i la pujada del salari mínim -ara que Calviño diu que l’economia ho permet suavitzarà tensions. Sánchez ha tornat a exhibir capacitat de supervivència. Després d’un agost convuls, el pacte dels Pressupostos de 2022 és ara el gran desafiament.
El nostre món és el món
