Tota una vida en una casa que ha quedat en res. Plena de fang, i on els mobles, electrodomèstics, roba i records s’han convertit en runes. Així es van despertar molts dels veïns d’Alcanar, les Cases d’Alcanar, Sant Carles de la Ràpita i Ulldecona, els pobles de les Terres de l’Ebre més afectats pels aiguats que dimecres van inundar la zona. Són desenes els que ploren les pèrdues econòmiques i emocionals que els forts corrents els han arrabassat.

Benvingut Tarragó, veí d’Alcanar de 89 anys, es va despertar ahir al pavelló municipal d’Alcanar, el lloc habilitat per la Creu Roja on es van aixoplugar aquells que dimecres van perdre els seus habitatges. «L’aigua ens arribava per la cintura, la meva casa s’ha quedat en runes, va ser una cosa fora de sèrie», lamentava l’home a primera hora del matí en recordar el dia anterior. Una casa que havia construït amb les seves pròpies mans, i que era l’únic que tenia. «Quan vam arribar era un corral brut i abandonat..., no hi havia parets, no hi havia llum ni aigua, li vam donar vida», rememorava al costat del seu bastó. Ara, 60 anys després, casa seva torna a tenir el mateix aspecte que llavors.

«L’aigua va entrar a casa per tots els llocs, fins i tot es va trencar el sostre i no sabíem què fer. Vam agafar totes les mantes, tota la roba, per intentar solucionar-ho, però res», explicava l’octogenari. Benvingut se’n va anar a viure a Alcanar quan va conèixer la seva dona. Ella va ser temporera, ell paleta i avui sobreviuen amb una pensió de 600 euros. Van ser assistits pels Mossos al migdia. «Vam sortir sense res. Totes les nostres coses estan allà, entre el fang», explicava l’home. Tots dos es van vestir amb roba que els van oferir els voluntaris de la Creu Roja.

Aquesta ha estat la història que més ha xocat els voluntaris de l’entitat humanitària, vinguts de Tarragona per assistir les víctimes d’aquest desastre. Tot i que els noms dels afectats es compten per centenars. El carrer de Churruca, a Les Cases d’Alcanar, es troba escassos a metres de l’avui destrossat Passeig Marítim. Només treure el cap pel carreró es senten plors desesperats i el tràfec de les escombres retirant fang.

Una d’elles és la de Pepita i José Miguel Reverte, dos germans que viuen junts des de fa més de 60 anys. Estan envoltats de runes. «Era com si el mar hagués entrat a casa. Jo em vaig quedar estrenyent fort la porta per evitar que entrés l’aigua, però es va trencar i em va empènyer fins al fons de la casa. Estic viu de miracle», explicava ahir emocionat l’home, de 71 anys. Els seus electrodomèstics, tots els mobles i les fotografies dels pares i nebots ocupen la vorera del carrer.

Els plors i els ulls de la mare d’Enric Avellán expliquen què significa veure que la casa on un ha nascut i crescut sigui un fangar. No pot articular paraula. «El problema és que totes aquestes cases són molt antigues, no estan assegurades. No sé com ho farem», se sincerava el fill entre cassó i cassó de fang.

També Josefa Rodríguez, al costat dels seus fills i néts, plorava mentre retirava les runes de la que va ser la casa de la seva mare i els seus sis germans. «Ahir a la nit no vaig poder dormir. I avui em cau el món a sobre, mai havia vist una cosa així», explicava la dona, que frega els 80 anys. La imatge es repetia a tot el poble.