El temps vola i ja fa la barbaritat de vint anys des que vam contemplar horroritzats i en directe el xoc de dos avions contra les Torres Bessones de Nova York i d’un altre contra el Pentàgon a Washington. És molt probable que el quart avió, el que van fer caure els mateixos passatgers, fos destinat a encastar-se contra el Capitoli o la Casa Blanca. En tot cas, aviat en sabrem més, perquè Joe Biden acaba d’ordenar la desclassificació de tota la informació relacionada amb aquests atemptats, en un exemple de transparència que altres països podrien seguir. Tots els que tenim edat per a això recordem on érem en aquells fatídics moments i tenim bones raons per fer-ho perquè aquell dia va canviar el món, van canviar les nostres vides i va començar de veritat el segle XXI.

El setembre del 2001 els Estats Units vivien en plena eufòria: l’URSS havia desaparegut i amb ella la bipolaritat, la Guerra Freda, la divisió del món en esferes d’influència, el Teló d’Acer, l’amenaça nuclear amb el seu corol·lari de la Destrucció Mútua Assegurada. Al mateix temps també desapareixia el comunisme, l’altra gran ideologia que juntament amb el feixisme havia dominat la primera meitat de segle i després havia sobreviscut a les desfetes de Hitler i Mussolini fins al seu estrepitós fracàs el 1991. Com a conseqüència, els EUA eren a principi del segle XXI l’única superpotència, el liberalisme democràtic era el vencedor de la gran pugna ideològiques del segle XX i Fukuyama va dir allò tan arrogant que havíem arribat a la «Fi de la Història» encara que havien pensat el mateix els romans després de la derrota d’Anníbal i la destrucció de Cartago. I llavors els va despertar el soroll eixordador d’uns atemptats terroristes al cor de l’imperi contra els símbols del seu poder militar (Pentàgon) i econòmic (World Trade Center). I humilats d’aquesta brutal manera, els americans van reaccionar estrenyent files («United we stand», quina diferència amb l’Espanya posterior a l’11-M!) i disparant contra tot el que es movia, primer a l’Afganistan i després a l’Iraq.

La guerra de l’Afganistan, la més llarga en la història nord-americana, va començar escassament tres mesos més tard dels atacs de l’11-S perquè els talibans -sense arribar mai a una col·laboració operativa- brindaven refugi als terroristes d’Al-Qaeda, inspiradors i executors d’aquells atemptats que ens van fer a tots sentir-nos solidaris amb els Estats Units. Va ser una intervenció militar amb la benedicció de l’ONU i la participació de l’OTAN després d’invocar per primera i única vegada en la seva història l’article 5 d’assistència immediata al soci atacat. És la que ara Biden ha acabat amb intenció lloable i execució desastrosa que dona un dur cop a la imatge i als valors d’occidentals en la mesura que confirma xinesos i russos en la seva convicció de la nostra irreversible decadència. En canvi, la guerra de l’Iraq no va tenir una motivació clara perquè mai es van trobar les armes químiques i bacteriològiques, les Nacions Unides no la van beneir inicialment i a més va dividir profundament la societat occidental. Va ser una guerra que va tenir almenys dues males conseqüències més: va beneficiar l’Iran en eliminar l’Iraq, el seu gran rival regional, i va alimentar el naixement d’Estat Islàmic, que un dia va arribar a ocupar bona part de Síria i l’Iraq i que si allà ha estat derrotat militarment s’estén avui com a franquícia des de Filipines fins al Sahel i Nigèria. El mateix Estat Islàmic que ha atemptat a l’aeroport de Kabul durant la caòtica evacuació, com volent simbolitzar la inutilitat de l’esforç desplegat durant vint anys que van començar amb un atac terrorista i es tanquen amb un altre.

Llavors, aquests vint anys no han servit per a res? No diria això, perquè el món ha canviat i molt en aquest temps. Per començar estem més segurs, perquè des del 2001 s’ha desenvolupat una cooperació internacional en contra del terrorisme com mai s’havia vist (també ha millorat molt la coordinació interna) i els atemptats islamistes han decrescut globalment des del 2014. Ara coneixem com és el terrorisme islamista, com opera, com es finança i com recluta. L’Al-Qaeda d’al-Zawahiri no és ni l’ombra del que era amb Bin Laden, i Estat Islàmic (EI), també molt tocat, prioritza els atemptats al seu entorn immediat encara que no rebutjarà cap oportunitat d’actuar a Europa o als Estats Units, on els últims anys hi ha hagut més terrorisme a càrrec de supremacistes blancs i altres grups d’extrema dreta que d’islamistes radicals. És probable que els talibans hagin après la lliçó del preu que han pagat per acollir Al-Qaeda i que són enemics jurats d’Estat Islàmic, fins al punt de no ser impensable una certa col·laboració futura contra l’enemic comú.

El món avui no és unipolar com era el 2001 però tampoc multilateral, basat en regles clares i iguals per a tots i en institucions internacionals fortes per dirimir les controvèrsies, com alguns desitjaríem. Avui anem cap a un bilateralisme imperfecte i asimètric entre la Xina i els EUA que per a unes coses (economia) hauran de comptar amb Europa i en altres (armes) amb Rússia. Un món on Europa i els Estats Units (i Iberoamèrica) estan cridats a acostar-se perquè defensem els mateixos valors, que ja no són majoritaris en un món que bascula cap a l’estret de Malacca com a epicentre econòmic, i on l’Orient Mitjà perd importància als ulls de Washington perquè ja no depèn del seu petroli i perquè Israel es defensa només gràcies als Acords Abraham de Trump i a l’enorme paquet d’ajuda militar al llarg de deu anys que li va donar Obama. La ironia és que els que volen omplir amb pretensions d’hegemonia el buit que deixen els americans són els hereus dels vells imperis que ja la van dominar durant segles: l’Iran (Imperi persa), Turquia (Imperi otomà) i Rússia (Imperi tsarista).

En un món abatut per crisis econòmiques, pandèmies i escalfament global, els reptes (ciberterrorisme, desinformació, creixents desigualtats, virus mutants, canvi climàtic) són diferents dels que enfrontàvem el 2001, i la pugna es dona en dominis com la intel·ligència artificial, les xarxes 5G, la nanotecnologia, l’espai, l’Àrtic o la cibermedicina. Com ha dit Valery Gerasimov, cap de l’Estat Major rus, les guerres del futur tindran tres parts de component cibernètic per cada part d’enfrontament convencional. Si a Émile Zola el preocupava l’efecte sobre el cervell humà dels ferrocarrils del 1840 que viatjaven a 40 km/hora, nosaltres estem desconcertats per la confluència simultània a les nostres vides de les revolucions tecnològica, demogràfica i de la informació amb un resultat d’incertesa i ansietat que tiren llenya al foc dels populismes i nacionalismes que ens assoten. Tot això configura una etapa de transició geopolítica que marca la fi del domini occidental mentre el centre de gravetat econòmic del planeta es desplaça de l’Atlàntic a l’Indus-Pacífic. Ens esperen encara molts sobresalts fins que aquest nou ordre s’assenti.

Finalment, vull pensar que tots hem après la lliçó i si avui es produïssin els atemptats terroristes de l’11-S la resposta, que sens dubte n’hi hauria, es faria amb tècniques de geolocalització, drons i operacions de comandos contra els autors i encobridors, evitant posar «botes sobre el terreny», i s’abandonaria tota vel·leïtat de construir un estat democràtic modern en una societat medieval simplement no preparada per comprendre-ho.