Oristany és una ciutat burgesa, situada a la Sardenya central, que en una època avui molt llunyana, entorn dels segles XI i XV, va ser la capital del jutjat d’Arborea, un dels quatre estats sards que hi havia llavors a l’illa. Però avui als carrers d’aquesta localitat poc en queda, d’aquesta antiga esplendor. Àrees com aquesta, annexades a Itàlia al XIX després de segles de dominació aragonesa, espanyola i piemontesa, han perdut rellevància en l’enrevessat panorama polític sard de l’actualitat.

Tot i això, en aquest lloc, amb ara tot just símbols independentistes a la vista, va anar ahir l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, convidat per la Corona de Logu, una assemblea creada el 2018 amb l’intent –encara de desenllaç incert– de reunir la dividida i minoritària galàxia dels moviments independentistes sards.

Un lloc peculiar on rebre ovacions. L’activista i bloguer Frantziscu Pala il·lustrava la paradoxa amb to jocós: «Ens han envaït, ho han destruït tot, però ara som amics». «Per a Puigdemont hem organitzat una rebuda a l’altura d’un cap d’Estat», continuava aquest jove, coneixedor del conflicte català i els seus desenllaços més recents. «Tant de bo un dia Sardenya pugui ser independent. Continuarem lluitant. La lluita dels catalans ens dona esperança», afegia eufòric.

Maurizio Onnis, alcalde de la diminuta localitat sarda de Villanovaforru i voluntariós president de la Corona de Logu, va donar la benvinguda a Puigdemont. Al corrent de la presència de Jordi Sànchez, altres independentistes sards aprofitaven l’ocasió per saludar el secretari general de Junts, que també acompanyava la comitiva. «És ell el que va estar pres...», es va sentir llavors murmurar a alguns, mentre d’altres s’arremolinaven al voltant de Sànchez.

Va ser el preàmbul d’una reunió de gairebé dues hores a l’Hospitalis Sancti Antoni, un vell hospital ara transformat en un centre cultural. Puigdemont va esgrimir una vegada més les seves posicions i va defensar que si l’Estat espanyol no ofereix un projecte alternatiu a la independència de Catalunya i manté «la repressió», els catalans tindran «tot el dret» a «exercir la unilateralitat» quan es donin les condicions. «La unilateralitat és una via no-violenta i, per tant, és una via legítima; és una via que no som els primers a seguir, l’han seguit altres precedents al món que han sigut avalats per la Justícia internacional», va etzibar Puigdemont

Un moviment fragmentat

Després, va escoltar, un per un, tots els delegats dels aproximadament 70 administradors públics de la desena de partits que avui integren la Corona de Logu.

Es va parlar de molt: de la desmilitarització de l’illa –una vella petició dels sards, en ser l’illa seu de diverses bases militars des de fa dècades–, ecologia, feminisme. La sucosa ocasió, per als sards, no era menor.

Com havia resumit el mateix Onnis, parlant amb Puigdemont poc abans de la conferència pública: «Mentre vostès s’enfronten a un Estat que no admet l’autodeterminació, nosaltres tenim moltes persones que ni saben de què parlem», va dir, en referir-se al sentir als carrers.