La setmana passada es va complir el 43è aniversari de la Constitució del 78. Va ser gairebé un miracle aquell consens tan ampli, que va unir partits que en part procedien del franquisme (AP i la UCD), el PSOE republicà, el PCE i els nacionalistes catalans. I fins i tot l’abstenció del PNB. Els hereus dels dos bàndols de la guerra civil i els polítics de la dictadura i de l’oposició democràtica van pactar una Constitució de consens després d’haver acordat –per exigència aleshores de l’esquerra– una amnistia pels fets del passat.
Va ser una cosa sense precedents. Però va ser menys un miracle que la conseqüència lògica que, mort Franco, la gran majoria dels espanyols prioritzava entrar a Europa per tenir una democràcia estable i més progrés social. Els franquistes assenyats no podien tenir cap altre projecte viable que enterrar el passat i submergir-se a Europa. I una democràcia europea era el que l’esquerra –i fins i tot el PCE desencantat de la URSS– reclamava, mentre Franco feia i desfeia. És cert que un sector d’AP (Federico Silva i el llavors jove Aznar) no van votar la Constitució, però en van ser l’excepció.
Iván Redondo, citant Thomas Jefferson, ha escrit que tota Constitució s’ha de canviar cada 19 anys, però l’americana en té 232 i, això sí, ha afegit una vintena d’esmenes. I a la nostra Constitució li anirien molt bé algunes reformes substancials. Però això exigeix treballar abans un preacord sobre les esmenes adients. Per canviar una Constitució que ha durat molt i que ha funcionat –ha permès l’alternança política i un gran progrés econòmic i social– és moralment molt convenient el consens, que, a més, és jurídicament imprescindible. Sense consensos no hi haurà majoria per reformar-la.
Per això Aitor Esteban, portaveu del PNB, ha dit que avui tampoc la votaria però que la respecta, malgrat una deriva que jutja regressiva, i que ara pretendre reformar-la és una quimera. ¿Com teixir un acord per canviar la Carta Magna si els dos grans partits són incapaços d’acordar coses tan essencials i necessàries com ara renovar l’òrgan de govern dels jutges o adoptar mesures contra l’amenaça de la pandèmia?
Sense, d’entrada, uns punts mínims d’acord entre els dos grans partits, les reformes que es proposin podran ser molt interessants (o simple propaganda), però no tindran cap viabilitat.
Jaume Asens, portaveu de Podem, l’ha menysvalorada dient que la Constitució ja és un vestit vell. Sí, té 43 anys, però no pots canviar de vestit si no tens els fons precisos (els consensos) per pagar-ne un de nou. O força revolucionària per enderrocar el sistema. I avui no existeix, malauradament, el primer. I encara menys el segon. Seguim, doncs, amb el vestit vell i explorem (buscant més acords que aclamant ideologies particulars) els canvis que serien més urgents.
Julián Casanova ha recordat que el dia 9 es va complir, també, el 90è aniversari de la Constitució del 1931. Ha passat desapercebut, potser perquè allò va acabar malament. Però la Constitució del 31, que va aixecar grans esperances, va tenir articles sectaris allunyats del consens de la del 78. ¿Com si no, es pensi allò que es pensi de l’escola concertada, qualificar la prohibició d’impartir l’ensenyament als ordes religiosos? I allò va ser el germen –molt abans del cop militar del 36– de greus errors com la prohibició moral a la CEDA, amb 115 diputats sobre 453, d’entrar al Govern de la República. I de la revolta subseqüent.
El perill avui és que la Constitució s’està desgastant en reaparèixer conductes que recorden els anys 30. ¿Com es pot jutjar la reiterada negativa del PP a renovar el poder judicial, sense canviar abans la seva manera d’elecció i sense tenir-ne majoria? O el rebuig de principi que Podem tingui ministres, que recorda el de l’esquerra de la República davant de Gil Robles. I fins i tot el PSOE s’equivoca quan «mareja» amb la llei d’amnistia, que va ser el fonament de la Transició.
La Constitució s’ha de millorar. Però és condició necessària, encara que per descomptat gens suficient, un mínim desglaç entre el PP i el PSOE que ni existeix ni se l’espera. Haurem, doncs, de seguir usant el vestit vell. I no el cuidem.
