La justícia de cada país té les seves peculiaritats i la del Regne Unit confia que les parts ho facin tot més senzill. En la demanda per assetjament interposada per Corinna Larsen contra el rei Joan Carles, el jutge de l’alt tribunal Matthew Nicklin va voler que les dues parts li presentessin un informe conjunt en què quedés constància del que comparteixen i allò en què difereixen per ajudar-lo a determinar si l’emèrit pot haver de respondre en aquell país per l’acusació de la seva examant o per contra només ho pot fer davant el Tribunal Suprem (TS) espanyol.

A l’informe, tant l’advocat i catedràtic de Dret Penal Bernardo del Rosal, que va actuar com a expert a petició de la defensa de l’emèrit, com José Antonio Choclán, advocat de Larsen a Espanya i pèrit elegit per ella per informar el magistrat sobre l’abast de la immunitat de Joan Carles I, coincideixen que és inviolable per qualsevol acte, personal o professional, que cometés abans de l’abdicació el juny del 2014, però també que «l’únic tribunal que pot tenir jurisdicció» sobre ell és el TS..

També comparteixen que la Constitució espanyola no regula «l’estatus legal d’un rei que ha abdicat» i que continua sent membre de la Casa Reial espanyola per ser pare del monarca actual, cosa que el feia mereixedor d’una secretària, de personal de seguretat i d’una assignació dels Pressupostos de l’Estat, així com que es va retirar públicament dels seus deures el 2 de juny del 2019.

Però el document conjunt signat pels dos experts adquireix encara més rellevància en explicitar les desavinences que hi ha entre les dues parts. Fonamentalment fan referència a l’abast del reial decret en què es va reflectir la situació en què quedava Joan Carles I després de deixar de ser cap de l’Estat per voluntat pròpia i en el significat de la paraula emèrit.

Choclán destaca que no hi ha cap llei a Espanya que estableixi el poder d’un rei que abdica, i Del Rosal li replica que l’abdicació de Joan Carles va ser un fet «sense precedents», fet pel qual efectivament no existia una previsió legal, però això «no vol dir que el seu estatus no hagi estat establert a les lleis aprovades». A continuació, el primer defensa que des de la seva abdicació el títol de rei és «honorífic» i es tracta d’un «ciutadà ordinari» fins a la llei que li va conferir fur davant del TS, «com altres càrrecs públics espanyols»; com els ministres, per exemple. El segon destaca el que és obvi: l’aforament davant el TS no és propi d’un «ciutadà ordinari».

Quant al terme emèrit, la defensa de Larsen argumenta que «significa que manté els seus honors com a recompensa pel temps de servei» que va prestar abans d’abandonar la seva responsabilitat. La de Joan Carles precisa que ser emèrit «no vol dir que hagi estat legalment rellevat a una posició de retir inactiu».