L’euro va fer ahir 20 anys a la butxaca dels ciutadans com el màxim símbol de la integració política de la Unió Europea (UE), encara que va iniciar el seu camí com a moneda electrònica tres anys abans que comencessin a circular-ne els bitllets.

Durant aquestes dues dècades, s’ha consolidat com la segona divisa mundial, després del dòlar nord-americà, i ha superat les dues pitjors recessions des de la Gran Depressió del 1929.

Els governs, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (BCE) han après dels greus errors comesos en la crisi financera del 2008 i la crisi del deute europeu del 2009-2015. La immediata actuació del BCE des de l’inici de la pandèmia ha evitat els atacs especulatius contra el deute públic dels 19 països de la zona de l’euro i ha mantingut el crèdit barat. La suspensió de les regles del dèficit públic ha possibilitat una despesa més gran per esmorteir la recessió del coronavirus sense el desorbitat cost de la política d’austeritat.

Va ser l’anunci, el 26 de juliol del 2012, del llavors president del BCE, Mario Draghi, que faria «tot el necessari per preservar l’euro» i la intervenció del BCE als mercats el que va posar fi a la crisi del deute. La contundent intervenció actual del BCE en els mercats, la creació del fons de recuperació i la suspensió del pacte d’estabilitat arran de la pandèmia han mostrat com de contraproduents van ser la passivitat inicial del BCE el 2009, la pujada de tipus d’interès el 2011 a plena crisi per Jean-Claude Trichet i la política d’austeritat imposada per Alemanya i la Comissió Europea.

L’euro protegeix. Sense ell, les crisis haurien tingut un impacte molt pitjor i això es reflecteix en el creixement del suport ciutadà: el 69% de la zona de l’euro considera ara que tenir l’euro és positiu per al seu país, mentre que el 2007 aquest percentatge es limitava al 45 %, segons l’Eurobaròmetre.

L’euro facilita els viatges, abarateix les transaccions comercials i ha reduït els costos financers per als ciutadans, les empreses i els estats. El tipus d’interès del bo de l’Estat espanyol a 10 anys era superior al 12% el 1995 i el tipus d’interès de les hipoteques superava l’11% aquell any. Actualment, el cost que paga l’Estat espanyol per un bo a 10 anys és el 0,39%, mentre que el tipus d’interès mitjà de les hipoteques se situa a l’1,47%, segons el Banc d’Espanya.

Tot i les dues dècades transcorregudes, les reformes i la creació del Mecanisme Europeu d’Estabilitat, l’euro encara arrossega les deficiències de l’estructura dissenyada al Tractat de Maastricht del 1992: un BCE limitat, l’absència d’un Tresor comú, una coordinació tecnocràtica, regles massa rígides en la despesa pública i una unió bancària per completar.

El mandat del BCE prioritza l’estabilitat de preus, mentre que el creixement i la feina tenen un paper secundari, a diferència de la Reserva Federal nord-americana i del Banc del Japó. La capacitat d’intervenció del BCE als mercats de deute està molt restringida en comparació dels bancs centrals dels EUA, el Japó i el Regne Unit, i les crisis recents han mostrat com n’és d’essencial intervenir massivament per mantenir baixos els tipus d’interès i evitar atacs contra el deute públic.

Els reglaments econòmics de la zona de l’euro condueixen a una política tecnocràtica sense control democràtic. Les recomanacions als països són decidides per la Comissió Europea i queden aprovades automàticament al Consell de Ministres de la UE, si no hi ha una majoria qualificada de països en contra, gairebé impossible d’aconseguir. A la pràctica, un òrgan tecnocràtic, que escapa al control democràtic i que no respon dels seus errors, dicta la política econòmica als governs elegits pels ciutadans.

Les regles del pacte d’estabilitat, amb els límits de dèficit i deute, són massa rígides. La crisi de la pandèmia ha obligat a suspendre-les temporalment. Però, si no es reformen, limitaran les inversions necessàries per frenar el canvi climàtic, reforçar la sanitat, resoldre els problemes d’habitatge, reduir la desigualtat i evitar que la UE quedi endarrerida tecnològicament. França, Itàlia i Espanya lideren la petició de reforma, a què s’oposen Alemanya, Holanda i Àustria. La crisi de la covid ha facilitat la primera emissió de deute comú de la UE, però per a Alemanya, Holanda i Àustria es tracta d’una excepció irrepetible.

La creació de l’euro no ha aportat la reducció promesa de la desigualtat, de fet, les polítiques econòmiques i laborals aplicades l’han accentuada. Si als 19 països de la zona de l’euro hi havia el 2005 el 7,3% d’ocupats amb ingressos inferiors al llindar de pobresa, el 2019 eren el 8,9%, segons Eurostat. A Alemanya, la xifra va pujar del 4,8% al 8%; a Espanya, del 10,6% al 12,7%; a França, del 6,1% al 7,4% i, a Itàlia, del 8,7% a l’11, 8%.

L’euro ha millorat de manera substancial l’economia dels membres de l’Est, però ha empitjorat les divergències a l’Europa occidental.