La decisió del Tribunal Constitucional de rebutjar les 33 recusacions amb què l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, els «exconsellers» que van fugir amb ell i diversos condemnats a la sentència del procés van intentar apartar els magistrats Enrique Arnaldo i Concepció Espejel han significat un abans i un després en la manera de tramitar les recusacions a l’alt tribunal i, sobretot, que finalment tinguin èxit.

El canvi és tan substancial que fonts de l’alt tribunal rememoren «l’error que es va cometre amb Pérez Tremps», amb referència a la decisió que el 2007, durant la tramitació dels recursos de l’Estatut, va prendre el ple d’apartar de les deliberacions el magistrat Pablo Pérez Tremps, perquè abans d’incorporar-se al tribunal havia fet un informe sobre això, malgrat que és normal entre catedràtics, calador habitual per triar els magistrats del Constitucional.«En acceptar apartar-lo es van modificar les majories del tribunal i, previsiblement també amb això, la sentència definitiva que es va dictar», en què es van anul·lar diversos articles i d’altres es mantenien sempre que s’interpretessin d’acord amb la Constitució, destaquen les fonts de l’alt tribunal consultades per El Periódico.

La recusació encapçalada per Puigdemont intentava apartar Arnaldo i Espejel de la resolució dels recursos del «procés», com ja van aconseguir amb Cándido Conde-Pumpido i Antonio Narváez, que s’apartessin voluntàriament davant d’incidents semblants.

Sota la seva nova composició i estrenant actitud, la de consensuar entre les dues sensibilitats existents una posició unitària, el ple del Constitucional va portar a rebutjar de ple les recusacions perquè va entendre que s’havia de blindar davant l’intent que quedés sense quòrum per poder resoldre els tres recursos contra la sentència del Suprem encara pendents, els d’Oriol Junqueras, Dolors Bassa i Joaquim Forn, i els múltiples que es van anar interposant contra qualsevol decisió dels tribunals.

Si no s’hagués estimat, sinó simplement tramitat, els incidents, només hi haurien pogut participar vuit dels 12 magistrats amb què compta el ple per resoldre aquests recursos, el mínim perquè pugui fer-ho, ja que ni Narváez ni Conde-Pumpido hi podrien participar, però tampoc aquells la imparcialitat dels quals s’al·lega que està compromesa.

Per això s’hauria hagut d’esperar que Alfredo Montoya es recuperés, i rebutjar l’intent d’apartar de la d’Arnaldo el president del tribunal, Pedro González-Trevijano, per l’amistat que se’ls atribueix. Sense tots dos no s’arribaria als vuit mínims. Així, el tribunal va rebutjar completament per unanimitat tots els incidents en aplicació de l’article 4.1 de la seva llei reguladora que li confereix l’obligació de defensar la seva pròpia jurisdicció. En concret, diu que «delimitarà l’àmbit de la seva jurisdicció i adoptarà totes les mesures necessàries per preservar-la, incloent-hi la declaració de nul·litat dels actes o resolucions que la menyscabin», cosa que entén que es pretenia amb les recusacions plantejades. A més, fixa un nou criteri pel qual es defensa la ideologia dels magistrats del Constitucional, a qui diferencia dels de la jurisdicció ordinària, la cúspide del qual és el Suprem, perquè no tenen recanvi i són elegits des de diferents instàncies per reflectir la societat espanyola i mantenir un «enorme equilibri polític».