El procés, la irrupció i la consolidació de l’independentisme com a motor de la política catalana, arriba aquest 2022 als 10 anys d’edat. I amb una fàcil divisió en lustres, és a dir, en dues mans. Cinc dits per al període creixent, del 2012 al 2017, i els altres cinc, descendents, arran del que va passar a partir de l’1-O. Any X, aquest 2022, no només en el recompte de la dècada en llatí, també d’incògnita, ja que, com diu el tòpic del gallec a l’escala, no se sap si el procés està de pujada o de baixada.

Després del xoc de fa un lustre, les condicions s’han desinflamat, sobretot després de la sortida de la presó dels reus de l’1-O. La taula de diàleg i negociació nascuda el gener del 2020, per pressió d’ERC, ja ha viscut un reinici i, segons les paraules de Pere Aragonès, al llarg del 2022 ha de donar algun resultat tangible. Però el president no les té totes i ja ha exhortat l’independentisme a treballar en «alternatives per si la negociació encalla». «Per quan encalli», intervenen sempre Junts i la CUP, persuadits que és una qüestió de temps que fracassi. I una oportunitat per acarnissar-se sobre els republicans, que han fet de la taula alguna cosa més que un estendard.

I és que aquest any comença a treure el cap, de nou, el triple carreró sense sortida. Els possibilistes que advoquen per la negociació amb l’Estat no aposten perquè de la taula de diàleg en surti, a curt termini, algun tipus de votació que inclogui la secessió. I encara menys a mesos que els barons socialistes es juguin les seves cartes a les eleccions municipals i autonòmiques del maig del 2023, que aquest any tindran el seu avançament a Castella i Lleó i Andalusia.

Fins i tot el més unilateralista és conscient que, amb la força actual, no n’hi ha prou per posar contra les cordes un Estat que se sent ungit a defensar la unitat de la pàtria per terra, mar i aire. El no independentisme, per la seva banda, segueix sense clavar la dent a unes administracions catalanes sustentades per un vot secessionista que ho aguanta tot. És una lluita de trinxeres. Alhora, es reactiven aquells cants de sirena que van alimentar l’independentisme fa 10 anys. La deixadesa inversora de l’Estat, exemplificada en Rodalies, i allò que el catalanisme entén com l’assetjament a la llengua catalana buscant la seva residualització.

Cinc més cinc. A la primera mà se situen les manifestacions més grans a Europa occidental darrere de dos motius polítics: el 9-N i l’1-O. Anys de creixement de l’independentisme que, no obstant, va mostrar a les eleccions un sostre de vidre que pocs van tenir en compte potser en pensar que l’augment gairebé immediat del 15% del vot al 50% seguiria en progressió lineal fins a assolir el 100% dels catalans en poques setmanes. I no.

Sempre hi ha una data i és discutible. Però la veritat és que és la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 la que va provocar el canvi d’escenari. En aquella concentració, el que fins aleshores s’havia entès com a minoritari i friqui, l’independentisme, va esdevenir una mena de mainstream, central.

El motor d’aquesta manifestació van ser les entitats sobiranistes, Òmnium Cultural i, sobretot, la creada Assemblea Nacional Catalana, que va saber gestionar l’èxit per convertir-se en un dels principals actors del procés, en el seu primer lustre. La pèrdua de força de l’ANC avui és, potser, una de les diferències més grans. Després de la tardor del 2017, els partits han pres el control absolut, fins al punt que el principal nexe d’unió de la dècada processista és una rivalitat entre espais polítics que, com Saturn, ha devorat els seus fills, les entitats.

El president Artur Mas va intentar capitalitzar aquesta força del carrer, sense aconseguir-ho. Entre altres motius, perquè CiU no es definia com a independentista. Al mateix Mas li costava pronunciar la paraula maleïda i als socis d’Unió els provocava urticària. Mas es va jugar els seus còmodes 62 escons i va obrir la porta del galliner a la renovada ERC d’Oriol Junqueras. La segona posició dels republicans, amb un independentisme desacomplexat, també en les qüestions sobre corrupció convergent, va acabar introduint unes tensions internes a CiU que la van portar a la disgregació, el 2015, abans del 9-N.

A la segona mà és on, a més, s’executa el sorpasso dels republicans sobre els ja postconvergents. I ho fan basant-se en un principi de realitat, fins aquell moment ignorat, que és el gran motiu de divisió a l’independentisme: l’1-O no va funcionar. No s’ha de valorar si es tenia raó o no. Europa no va moure ni una cella.