La caça de bruixes a Catalunya va deixar centenars de feminicidis documentats després de recerques historiogràfiques que mostren una societat feudal i descentralitzada on les dones amb coneixements mèdics, vídues o no normatives eren acusades de bruixeria i assassinades amb la connivència social. Precisament, el ple del Parlament d’avui debatrà una proposta de resolució que advoca per «reparar la memòria històrica» de les dones «injustament condemnades i executades» per suposadament dedicar-se a la bruixeria en el passat.
L’historiador expert en l’Edat Mitjana i la història Moderna Pau Castell, de la Universitat de Barcelona, ha passat els últims 15 anys realitzant el treball de «formigueta» de revisar desenes d’arxius municipals, on ha trobat prolixa documentació d’execucions a dones en judicis pel crim de bruixeria. De fet, a la Vall d’Àneu, un dels llocs amb més execucions, es va aprovar la llei contra el crim de «bruixeria» més antiga d’Europa, datada el 1424.
Entre el XV i el XVIII
Castell explica que el fenomen de la caça o cacera de bruixes s’emmarca en el temps entre el segle XV i el XVIII i és un dels més rellevants en nombre de judicis i assassinats a la forca del continent, malgrat que en l’imaginari popular les bruixes sovint s’han relacionat més amb llocs com Navarra o fins i tot Galícia i les seves meigues. En actes municipals i altra documentació local apareixen les memòries dels judicis per «bruixeria», un delicte «imaginari», destaca Castell, qui explica que sovint a aquestes dones se les culpava de les morts de nens al poble o de catàstrofes climàtiques que feien malbé les collites.
Però, per què a Catalunya? L’historiador apunta que va facilitar el fenomen, d’una banda, el trànsit de persones foranes que arribaven als pobles del Pirineus de llocs com Occitània i, per un altre, que es tractés d’un territori feudal on els alcaldes tenien poder absolut i ningú revisava uns judicis on no hi havia més prova que una confessió de la pròpia dona després de sotmetre-la a tortures. Curiosament, s’usava la forca i no la crema, més pròpia de la inquisició, institució que al territori que avui és Catalunya tenia escàs poder, la qual cosa paradoxalment era negatiu per a aquestes dones atès que aquests tribunals sí exigien certes «proves».
De fet, en els judicis en què es va involucrar la inquisició sovint aquestes dones van ser lliurades de l’execució per la inconsistència del cas, explica Castell.
Dones no normatives
Tant l’historiador com Núria Morelló, antropòloga feminista que ha estudiat el perfil de les assassinades, destaquen que hi havia persones de tot tipus, si bé una àmplia majoria eren dones acusades de fer bruixeries i màgia, la qual cosa en la pràctica significava tenir coneixements medicinals, o bé dones no normatives, a les quals el poder local sentia com una amenaça, així com vídues o dones amb els seus propis béns.
Les recerques historiogràfiques revelen que poc s’assembla la realitat de les dones acusades de bruixes de la imatge icònica de les pel·lícules i la cultura popular: la dona vella, lletja, encorbada, que es passeja en escombra i és malvada.
La periodista Ivet Eroles, autora de «Dones al marge. Bruixes i altres històries d’estigma i oblit» (Ed. Fonoll), crida l’atenció sobre el naixement del mite de la maldat femenina i destaca la sexualització de la bruixeria, doncs en l’arquetip s’incloïa la concepció de dona luxuriosa. Més enllà, a propòsit de les lectures que poden fer-se en l’actualitat d’aquell fenomen, l’escriptora subratlla el fet que fossin els veïns d’aquestes dones els primeres a acusar-les i tenir connivència amb aquells successos atroços.
«Una proclama habitual en les manifestacions feministes és allò de ‘Som les nétes de les dones que no vau aconseguir cremar’. Doncs més aviat som els néts d’aquells que les van assassinar. Som hereus dels opressors, i convé tenir-ho en compte i reconèixer-nos com coresponsables dels abusos. Això ens fa tenir un paper més actiu i conseqüent sobre el succeït», diu Eroles.
Castell està participant en la recopilació arxivista per fer un llistat de dones assassinades per «bruixes», un procés de memòria que ja s’ha dut a terme en altres llocs d’Europa. Si bé el segle XVIII queda molt enrere, l’historiador crida l’atenció sobre que els greuges misògins a dones considerades descendents de bruixes arriba pràcticament al nostre dies.
