«La meva dona no hauria iniciat una relació amb mi si d’entrada li hagués parlat en ucraïnès. Per a ella era la miserable llengua dels camperols», lamenta en una conversa amb aquest diari Valerii D., que viu amb la seva dona a la capital del país, Kíev. Ucraïna és, en aquests moments, un perillós tauler d’escacs per a la Casa Blanca i el Kremlin, que s’acusen d’incrementar temeràriament la presència militar a l’est d’Europa, i un dels motius pels quals ha esdevingut l’epicentre de les tensions és la lluita lingüística i identitària que manté dividida la població.
L’ucraïnès ha anat aflorant de mica en mica des de la dissolució de l’URSS i la independència del país el 1991. Mentre la consciència nacional i la llengua han anat guanyant terreny, després d’un llarg període de russificació durant el domini soviètic, molts ciutadans ucraïnesos que se senten russos s’hi han sentit exclosos. Una realitat lingüística i identitària que dibuixa dos esperits en un mateix país. Aquesta divisió social va portar Donetsk i Lugansk a autoproclamar-se independents el 2014, dues regions de l’est on segons el darrer gran cens lingüístic del 2001 -que segurament ha quedat desfasat- tenen el rus com a llengua materna el 75% i el 69% de la població respectivament.
De parlar rus a fer- ho en ucraïnès
La dona de Valerii D. va créixer en un entorn en què a part de parlar únicament rus li van inculcar «menyspreu» a la cultura ucraïnesa. Les disputes familiars van arribar quan Valerii D., que al principi s’adreçava en rus a la seva dona, va decidir parlar-li la llengua amb la qual se sent identificat perquè creia que era la manera de fomentar l’esperit nacional.
Valerii D., economista i activista de la causa ucraïnesa, té una filla de 14 anys. «Quan la nena era petita estava sobretot amb la seva mare i parlava només rus. Jo m’hi dirigia en ucraïnès i gairebé no m’entenia, i això em frustrava. Però actualment el parla gràcies al meu esforç, i és que li llegia cada nit contes», recorda. Després de moltes discussions, la dona ha acceptat que ha de parlar bé els dos idiomes.
La dona treballa en un comerç i ara, fins i tot, ha acceptat adreçar-se als clients en ucraïnès. Un canvi d’actitud que no s’ha produït en indrets de l’est, amb majoria de la població de parla russa. El govern ha aprovat els darrers anys normes controvertides per promocionar l’ús de la llengua del país i que releguen el rus a un paper secundari en usos oficials, encara que no deixi de ser llengua principal en la vida social.
Veus en contra de Putin
A tocar de Barcelona, a Montcada i Reixac, viu la ucraïnesa Anna Kolorivska amb el seu fill i la seva mare. Fa anys es van establir a Catalunya i provenen de la ciutat occidental del Lviv, una de les més nacionalistes. Per a ella, l’explicació del conflicte a Donetsk i Lugansk és la ingerència de Rússia i la intensa propaganda que hi porta a terme en aquestes regions, fins al punt d’entabanar molts dels seus habitants. Arguments que contrasten amb la de molts russos, que consideren els ucraïnesos víctimes dels cants de sirena d’Europa i els Estats Units.
A casa parlen només ucraïnès i és curiós observar com Kolorivska, de 36 anys, i molt interessada en la creació de continguts culturals en ucraïnès, corregeix la seva mare, que va néixer i créixer en plena dominació de l’URSS, quan anomena inconscientment la seva ciutat amb la fonètica russa, el Lvov. «No, mama, és el Lviv!», exclama.
La creixent consciència nacional ha fet que persones de la generació de la mare d’Anna Kolorivska reinterpretin la història que van viure i ara parlin de la invasió soviètica i abominin Putin. I és que consideren que el Kremlin no deixa exercir la sobirania del país. S’esvera quan veu que el seu net de sis anys, en Lev, posa vídeos infantils en ucraïnès a YouTube i, de tant en tant, salten vídeos en rus. «Això és cosa del Kremlin, segur», adverteix bromejant.
La família està trista pels esdeveniments de les darreres setmanes i viuen amb inquietud l’ombra de guerra que plana sobre el país, on tenen familiars i amics. En l’escenari internacional, Rússia encara ha de donar resposta a la proposta dels Estats Units sobre l’expansió de l’OTAN a l’est d’Europa. És probable que finalment no hi hagi un enfrontament bèl·lic, però en tot cas la divisió lingüística persistirà.
El complex mapa idiomàtic que ha dibuixat la història
La història ha portat que en unes regions es parli bàsicament ucraïnès, tot mirant cap a Europa occidental i altres que opten estar sota l’òrbita de Moscou. La lingüista Olga Ivanova, acadèmica de la Universitat de Salamanca, ha estudiat en profunditat l’ús del rus i l’ucraïnès, tot i que ara diu a aquest diari que actualment no s’atreviria a fer afirmacions contundents perquè «la realitat lingüística ha variat».
En tot cas, en les seves recerques divideix el país en sis zones idiomàtiques depenent de l’ús de les dues llengües. Un dels aspectes que més crida l’atenció és la diferència abismal entre la zona occidental, el bressol del nacionalisme ucraïnès i amb ciutats on costa sentir rus, i l’oriental. En les recerques remarca que la zona oest limita amb moltes comunitats lingüístiques occidentals, i apunta que aquest tret ha pogut contribuir a la creació d’una «sensibilitat d’autoidentificació nacional com a reacció al perill d’invasió cultural». A més, aquestes regions abans de la Primera Guerra Mundial van formar part de països i imperis centreeuropeus, com l’austrohongarès i Polònia. En contrast, l’est es va integrar a l’Imperi Rus al segle XVIII i va ser una de les seves zones mineres i industrials més potents.
La intèrpret que veu la retrocés del rus com un empobriment cultural
Tatiana Melendes va fer d’intèrpret de Mikhaïl Gorbatxov el 2004 en una visita que va fer el darrer mandatari de l’URSS a Veneçuela. Treballava com a traductora a l’ambaixada russa al país llatinoamericà. Melendes, que va adoptar el cognom del marit, té 66 anys i és ucraïnesa. En fa 13 que va tornar al seu país natal després d’haver-ne marxat de ben jove.
Amb 20 anys, se’n volia anar de l’URSS i viure en altres països i viatjar. Les autoritats soviètiques li denegaven la sol·licitud de marxar a fora, així que finalment es va casar amb un veneçolà. Ara està jubilada i fa classes d’espanyol per guanyar-se un sobresou, perquè els ingressos de la pensió són molt baixos, i així està en contacte amb joves.
«El bilingüisme persisteix sense importants crispacions ni divisions. Fins i tot hi ha regions on hi ha majoria de gent que parla principalment rus i se sent ucraïnesa, sobretot després de les protestes de Maidan del 2014. És cert, però, que les zones on es parla més rus la realitat no és aquesta i molt des habitants que parlaven principalment la llengua del país han emigrat».
Melendes aplaudeix que es parli més ucraïnès, però desaprova el retrocés del rus a les escoles, amb la conseqüència que hi ha nens que en desconeixen la gramàtica, i creu que és «un empobriment cultural». Afirma que en moltes regions els més joves només parlen ucraïnès.
