Després del canvi de programa obligat per la seva assistència a la Conferència de Presidents d’avui a la Palma, Pere Aragonès va obrir ahir la Conferència Nacional d’ERC amb un mesurat discurs en el qual van destacar tant les seves paraules com els seus silencis. Així, el republicà va respondre al desafiament llançat fa uns quants dies per Carles Puigdemont, qui, en una paradoxal pirueta, va reclamar per al Consell de la República, l’altra entitat que també lidera, la bandera de l’independentisme per la inacció de les forces polítiques, se suposa que de la pròpia, Junts (que presideix), inclosa. Manté, doncs, el president el pols soterrat amb Carles Puigdemont pel lideratge del procés.

Aragonès, en la seva intervenció, va fer seves unes paraules mil vegades repetides per Oriol Junqueras («ERC és el soci més fidel del poble de Catalunya») per assenyalar que els republicans «són els que sempre hi són», entengui’s això com es vulgui, i que «són els que desbrossen el camí», perquè van davant, capitanejant l’expedició. «I ja se sap que qui obre camí pateix esgarrapades», va asseverar el president.

«Som els que cridem poc, però que fem que les coses passin», va enfilar llavors el republicà per llançar uns quants crochet (d’esquerra) se suposa que a la mandíbula dels seus socis i enemics de Junts. «Un país no avança amb proclames buides o enganyoses», va asseverar, «ni per art de màgia», entengui’s això, novament, com es vulgui. Davant això, ERC parteix «del principi de realitat», la qual cosa li ha portat, a ell i al partit en el seu conjunt, «a prendre decisions difícils que no aconseguien l’objectiu que es desitjava, sinó que va ser el que ens trobem pel camí», va sentenciar. No va donar exemples, però la llei de l’audiovisual, que el Govern ja anava a aprovar sense tenir en compte la part catalana, en podria ser un.

‘Metro’ republicà

Va desgranar posteriorment els quatre eixos de l’acció política d’ERC a la Generalitat. «Les línies de metro», la forma com algú ha batejat aquests eixos per ser representats pels colors de les quatre primeres línies del suburbà barceloní. El fil vermell (L1, equitat social), el lila (L2, feminisme), verd (L3, ecologisme) i el groc (L4, democràtic, és a dir, referèndum i autodeterminació).

Aragonès va apel·lar implícitament a «Un sol poble» de Josep Benet (a qui sí que va citar) en la transició. «La nostra idea de país no accepta deixar ningú enrere. Volem alliberar el país, tots els barris i tots els pobles. Perquè el nostre objectiu és que els ciutadans visquin millor». Un país, va continuar, «que tingui clar que sense igualtat no és possible la llibertat. Que amb el patriarcat, no hi ha llibertat. Cal enderrocar el patriarcat», va exclamar.

Silenci eixordador

Tan destacat com el que va dir va ser el que va callar el president. Ni un esment a la taula de diàleg i negociació a l’Estat. Diverses, això sí, al dret a l’autodeterminació, estació principal de la línia groga del metro republicà. Però el fet és que, a 24 hores de veure’s les cares, en el fòrum multilateral de la Palma, amb Pedro Sánchez (amb les carpetes dels refugiats ucraïnesos, i de la covid, damunt la taula), el president va bandejar tota referència a la presumpta nul·la voluntat –com altres vegades ha qualificat– del Govern.

De fet, l’única referència va provenir de la secretària general del partit, Marta Rovira. La cap de màquines republicana va fer un discurs en clau molt interna, dirigit a la militància que, hores després, havia de rebutjar o no l’esmena a la totalitat, amb text alternatiu, presentada per la fracció unilateralista del Col·lectiu 1 d’Octubre. I no és que a la direcció hi hagués excessiva preocupació per l’èxit que pogués tenir aquesta esmena (al final, només va tenir el 3,7% de vots a favor i el 95% en contra), però se suposa que mai és sobrer tirar aigua a les brases, no sigui que avivin les flames.

Rovira va traçar un emotiu discurs en el qual va entrecreuar el viscut col·lectivament per l’independentisme en l’1-O, amb la seva trajectòria personal, just a 11 dies de complir els quatre anys de residència a Suïssa. L’objectiu obvi era no deixar en mans de la fracció unilateralista el capital acumulat en el referèndum i, al mateix temps, establir una línia de continuïtat entre ell i la negociació amb Madrid.

«Volem asseure’ns a la taula sense pors ni complexos, sentint la força» de l’independentisme, i al·ludint, al seu torn, a la ponència escrita per Raül Romeva que planteja la mobilització popular tant com pla b, per a quan la taula falli, com per pressionar l’Estat mentre el fòrum de diàleg i negociació continuï existint.

«No som ingenus, sabem qui hi ha a l’altre costat de la taula, un Estat demofòbic», va dir la número 2 d’ERC, abans de sentenciar, potser per dissipar dubtes o temors entre els més permeables als cants de sirena dels unilateralistes, que «confrontar democràticament no significa renunciar a res». I a res, com ja es va aprovar en la Conferència Nacional de fa quatre anys, vol dir que tampoc « a qualsevol via democràtica i pacífica». Com la unilateralitat.