El mar Negre no és només la gran porta de sortida per a les exportacions ucraïneses o un dels principals reclams turístics del país: és també un dipòsit enorme d’hidrocarburs. Segons algunes estimacions, només la zona econòmica exclusiva d’Ucraïna podria contenir dos trilions de metres cúbics en reserves de gas. Gairebé totes estan per desenvolupar, un projecte que havia començat a emprendre el vol quan Rússia es va annexionar il·legalment la península de Crimea el 2014, arrabassant al seu veí el «80% dels seus dipòsits de gas i petroli al mar Mort», segons el ministeri d’Energia ucraïnès.

Moscou no va trigar a agafar el control del botí. Les seves forces a la península van expropiar les subsidiàries del conglomerat estatal ucraïnès Naftogaz, actius per valor de milers de milions d’euros que van ser eventualment transferits a Gazprom, el gegant gasístic rus controlat pel Kremlin.

S’ha parlat molt dels motius que van portar Vladímir Putin a ordenar la invasió d’Ucraïna el passat 24 de febrer: des de l’acostament de l’OTAN a les fronteres a la fantasiosa «desnazificació» del lideratge ucraïnès, des de les vel·leïtats imperials que amaga el seu discurs revisionista a la seva obsessió per impedir que Ucraïna surti de l’esfera d’influència russa.

Però s’ha analitzat molt poc el possible component econòmic de l’ofensiva russa, malgrat els importants recursos ucraïnesos, que fan del país una superpotència agrícola i mineral, alhora que un lucratiu filó per a l’exploració energètica.

Liti i altres minerals

Ucraïna produeix el 12% del blat consumit al món, el 16% del blat de moro, el 18% de l’ordi global o gairebé la meitat de l’oli de gira-sol. Però al mateix temps té algunes de les reserves mundials més grans d’urani, ferro, titani, mercuri i magnesi. Una cosa semblant al que passa amb els minerals rars que estan al seu subsòl i que el posen en competència directa amb la Xina, Austràlia i la República Democràtica del Congo, els seus principals productors.

El més conegut és el liti, un element fonamental per a la producció de bateries utilitzades pels cotxes elèctrics. L’any passat, només uns mesos abans que comencés la guerra, Kíiv va començar a subhastar llicències per explotar les reserves de liti, cobalt i níquel. Companyies australianes i xineses van aconseguir els primers contractes, concentrats a Donetsk (est) i Kirovograd (centre) i ara encallats per la guerra. El gruix de tanta riquesa es troba a l’est i al sud del país, precisament les zones ocupades per les tropes russes.

«No crec que els recursos econòmics fossin part del càlcul de Putin per envair Ucraïna. Van tenir més pes els motius geopolítics, però està clar que el benefici econòmic és un al·licient important per als russos», opina en una entrevista Olha Pindyuk, economista ucraïnesa del Vienna Institute for International Economic Studies. «Tenint en compte el desenvolupament de la guerra fins ara, no sembla que Rússia busqui apoderar-se de la indústria ucraïnesa, sinó destruir la seva economia. No s’explica d’una altra manera que estiguin bombardejant magatzems de cereals i plantes metal·lúrgiques o bloquejant els ports per frenar les exportacions», assegura.

Segons les projeccions del Banc Mundial, l’economia ucraïnesa es contraurà aquest any un 45%, o el que és el mateix, perdrà gairebé la meitat de la mida. Aquesta idea està reforçada pel que Rússia i els seus aliats ucraïnesos han fet a les zones ocupades del Donbass des del 2014, un terç del territori fins a l’inici d’aquesta última invasió.

A diferència del que va passar a Crimea, on Moscou va posar en marxa una estratègia de desenvolupament amb inversions en noves carreteres, centrals elèctriques, línies de transmissió o un pont de 3.500 milions per connectar la península amb el territori rus, a Lugansk i Donetsk l’abandó ha estat la norma. En el cas d’Ucraïna, només l’agricultura ha estat plenament desenvolupada, cosa que no ha passat amb la mineria i el sector energètic.

Tot això fa que la guerra a Ucraïna amagui un sucós botí per a Putin, per més que el seu país sigui una superpotència de les matèries primeres. Com a mínim aconseguirà neutralitzar un important competidor, que havia iniciat la privatització del sector energètic i obert la porta a l’explotació estrangera dels seus minerals, projectes ara frenats per les bombes.