Pedro Sánchez està en el seu pitjor moment des que fa quatre anys va arribar a La Moncloa. La majoria que el va ajudar a pujar –més de rebuig que de projecte– sembla consumir-se, ell insisteix a «recompondre» amb Catalunya, però això sembla l’impossible mite de Sísif, i el vent econòmic bufa en contra. Jamie Dimon, president de JP Morgan, el primer banc americà, vaticina un pròxim huracà a tot el món.
Aquesta setmana, l’IPC espanyol (8,7%) i l’europeu (8,1%) apunten al fet que els falcons s’imposaran al BCE. Sí, l’atur ha caigut, per primera vegada des del 2008, per sota dels tres milions, i maig ha estat el segon mes en què l’ocupació supera els 20 milions. Però l’IPC castiga totes les famílies (no només les que pateixen atur). Potser per això fins al CIS de Tezanos preveu que a Andalusia el PSOE s’estanqui, mentre que PP i Vox seran els únics que pugin. Podem a la baixa.
Però encara en temps de sanchisme i antisanchisme –a Espanya regnen les passions– és impossible no reconèixer que, davant la invasió d’Ucraïna, Sánchez ha encertat. No sols contra Putin, sinó apostant fort per la cimera de l’OTAN a Madrid del 29 i 30 de juny, que serà important per a Espanya, i per a l’augment de la despesa de Defensa. En això, Sánchez i Feijóo coincidiran, i l’absurd és que Podem –Yolanda Díaz s’escorre– exhibeixi hostilitat contra la cimera. Quan Suècia i Finlàndia trenquen la seva llarga tradició de neutralitat per por del nacionalisme de Putin, que Ione Belarra (i darrere Pablo Iglesias) exigeixin una conferència de pau a Madrid (amb Putin d’estrella?) és un disbarat total.
És viable un Govern en el qual el soci menor boicoteja l’eix central de la política exterior i de seguretat? No, encara que els pròxims a Sánchez argumenten que política és realisme, que Trump va ser president dels EUA i que qui estigui lliure de pecat tiri la primera pedra.
Qui podria tirar-la? A Espanya, només Leopoldo Calvo Sotelo, que el 1981 i sent president després de l’enigmàtica dimissió de Suárez i el cop de Tejero, va demanar l’ingrés a l’OTAN i el va fer aprovar en el Congrés. Sabent que era una decisió impopular, que l’esquerra guanyaria les eleccions següents i apostant que l’entrada ancoraria Espanya a Occident i prepararia la integració a Europa.
Curiós, hem celebrat el 40è aniversari de l’entrada d’Espanya a l’OTAN com si Calvo Sotelo no hagués existit. Potser perquè aquella UCD centrista que va presidir la Transició és, per a alguns, un record molest. Llavors, amb allò d’«OTAN, d’entrada, no» i les grans manifestacions contràries, Felipe González, potser el millor president, no va estar a l’altura. Volia guanyar les eleccions del 82 –en cas contrari els seus «companys» l’haurien amortitzat– i no podia posar-se en contra del sentiment d’una esquerra antiamericana. Gregorio Morán, que va ser dirigent del PCE en la clandestinitat, sosté que va ser una gran jugada. Amb un PSOE jove, emparat per Willy Brandt i contrari a l’OTAN, el vell i mític Carrillo –ja ferit en les eleccions del 77 i 79– no va poder sobreviure. I amb ell, l’eurocomunista PCE, quan l’eurocomunisme tenia «glamur».
Però Felipe González va rectificar. Havia promès un referèndum de l’OTAN per sortir-ne i va acabar convocant-lo, però per quedar-se. Va arriscar perdre perquè la dreta espanyola (Fraga) i la catalana (Pujol) van apostar que Felipe perdés i hagués de marxar. Al final, el sí va guanyar, però amb un escàs 56,8%. I sembla que va ser perquè Felipe va dir que se n’aniria si triomfava el no. Just el que pretenien la dreta i molta esquerra.
Convocar un referèndum que pots perdre no és usual. Ho havia promès i ho va complir. Ara Felipe diu que el referèndum va ser un error. Després va irritar els «pacifistes» quan l’any 1990 va fer costat a Bush pare (no confondre amb el fill) en la invasió de Kuwait. Llavors va ser crucificat per l’esquerra, el rector Villapalos, convertit en un Bertrand Rusell del Manzanares, i la premsa del jove Pedro J.
Quaranta anys a l’OTAN, però menystenint la decisió de Leolpoldo Calvo Sotelo, el polític de centredreta que va anteposar el seu sentit d’Estat a l’interès electoral de la UCD. Encara que, curiós, avui s’enyora cert centrisme.
El nostre món és el món
