El primer ministre britànic, Boris Johnson, conserva la confiança del Partit Conservador. Però només de moment. Johnson va rebre els vots de 211 dels 359 diputats tories en suport al seu lideratge, cosa que significa que tècnicament va guanyar la moció interna. Però el fet que 148 dels seus col·legues parlamentaris hi votessin en contra, més del 41% del grup parlamentari, posa en dubte la seva longevitat com a líder del partit i primer ministre.
De fet, Johnson va obtenir pitjors resultats que John Major i Theresa May en els seus desafiaments al lideratge el 1995 i 2019. I es va enfrontar a tanta oposició com Margaret Thatcher en la primera ronda del seu concurs de lideratge el 1990. La història d’aquestes votacions de confiança al Partit Conservador demostra que gairebé sempre acaben perjudicant tant el líder com el partit, fins i tot quan són favorables per al primer. Així ha passat en tres ocasions successives en els darrers 32 anys.
Assassinats polítics
Quan Michael Heseltine, que va ocupar dues carteres en governs conservadors, va desafiar el lideratge de Thatcher el 1990, va obtenir el 40,9% dels vots. Segons les regles de l’època, la guerra va haver d’anar a una segona volta perquè Thatcher no va assolir el 55% requerit per a una victòria absoluta. La Dama de Ferro, al principi, va dir que continuaria lluitant, però posteriorment els «homes del vestit gris» (líders del partit amb capacitat per qüestionar el poder conservador i resoldre els conflictes que puguin sorgir entre tories) la van convèncer perquè renunciés, i la contesa resultant la va guanyar John Major.
En retrospectiva, els diputats conservadors van fer bé de substituir Thatcher, ja que Major va obtenir una sorprenent victòria en les eleccions generals del 1992. Però, posteriorment, ell també es va veure cada vegada més afectat per les divisions del partit al voltant de la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea. Major era un ferm partidari de seguir a la UE, però un nombre cada vegada més gran de diputats tories, així com de membres del partit al país, en defensaven la sortida.
Major va decidir fer callar els seus crítics convocant un vot de confiança el 1995. Va guanyar aquesta votació per un ampli marge, amb el suport del 71% dels seus col·legues parlamentaris, però, per desgràcia per a ell, això no va resoldre la qüestió. En tot cas, va revelar als votants que el Partit Conservador estava molt dividit. Dos anys després, sota el lideratge de Tony Blair, els laboristes van obtenir una victòria aclaparadora en les eleccions que van posar fi al mandat de Major.
La tercera ocasió va ser la votació de confiança imposada per May en la primavera del 2019 després del seu fracàs en aconseguir una majoria parlamentària en les eleccions generals del 2017. Ho va fer millor del que s’esperava en obtenir el suport del 63% dels seus diputats, però lamentablement per a ella no va resoldre el problema de trobar una solució al Brexit que fos acceptable per a la Cambra dels Comuns. Tot i la victòria, sis mesos després va haver de dimitir i Johnson va guanyar l’elecció de lideratge.
Aquests exemples mostren que un vot de confiança en ell mateix inevitablement afebleix en lloc d’enfortir la posició del líder i això erosiona el suport al partit entre els votants.
Aviat se celebraran dues eleccions parcials a Wakefield i a Honiton i Tiverton, tots dos escons guanyats pels conservadors en les últimes eleccions. Els últims sondejos suggereixen que és gairebé segur que Wakefield serà capturat pels laboristes i, tenint en compte l’èxit dels liberaldemòcrates en les eleccions parcials de Shropshire Nord i Chesham i Amersham el 2021, el partit té una molt bona oportunitat d’arrabassar l’escó als tories.
Això no vol dir que Johnson dimiteixi. L’exsecretari del Brexit David Davis, també excandidat al lideratge conservador, va dir que el primer ministre haurà de ser «arrossegat a puntades de peu i crits» fora de Downing Street. Si això és així, significa que, tret que els seus col·legues puguin destituir-lo, la disputa pel partygate continuarà i la capacitat del Govern per persuadir la gent que li doni suport per fer front a la crisi del cost de la vida i a altres qüestions importants es veurà encara més erosionada.
En tractar aquesta qüestió, els diputats conservadors farien bé de recordar el consell donat per Maquiavel al príncep, el seu manual sobre com governar els estats: Qui és causa que un altre esdevingui poderós causa la seva pròpia ruïna. Un primer ministre debilitat i un partit en rebel·lia no són un gran punt de partida per aconseguir una cinquena victòria electoral el 2024.
