Immersos en la precipitada carrera per a la definició de la segona volta electoral, el 19 de juny passat, els colombians han girat la vista aquesta setmana cap a un dels capítols més foscos del seu passat en assabentar-se de la mort en una presó dels Estats Units del narcotraficant Gilberto Rodríguez Orejuela, ni més ni menys que un dels caps del càrtel de Cali. L’Escaquista, com se’l va conèixer en els seus moments de més domini territorial, va morir als 83 anys en una presó de Carolina del Nord, on complia una condemna de 30 anys.

El regnat de l’Escaquista va ser poderós, sagnant i intimidatori, però, alhora, limitat pel càrtel de Medellín i la desgastadora «guerra» que havien entaulat ambdues organitzacions pel predomini en el negoci de la droga. Amb la mort de Pablo Escobar, el 1993, a mans de la policia, els narcos de Cali semblaven tenir tot el negoci a les seves mans. Alguns especialistes calculen que van arribar a moure fins al 80% de la producció mundial de cocaïna.

La caiguda

Els Rodríguez Orejuela van intentar fer valer molt cara la seva victòria sobre els seus rivals de Medellín, fins al punt d’ordenar a la vídua d’Escobar que viatgés a Cali per acceptar una mena de rendició incondicional. Allà, la van advertir que el càrtel de Medellín havia d’indemnitzar els narcos enfrontats amb el seu marit.

Rodríguez Orejuela va ser, no obstant, capturat a mitjan any 1995 a Cali durant la presidència d’Ernesto Samper, el Govern del qual va estar marcat per la sospita d’haver rebut donacions d’aquesta facció criminal. En realitat, el càrtel de Cali va tenir relacions amb diferents grups polítics, com va reconèixer en una carta a l’expresident Andrés Pastrana, a principis de segle. «Com vostè i les persones que ens coneixen saben, som liberals, però abans que tot, som demòcrates. Per aquesta última raó hem ajudat en els últims 50 anys del segle passat tant Liberals com Conservadors».

L’Escaquista va ser condemnat a 15 anys de presó, però la «bona conducta» a la unitat penitenciària i una sèrie d’informacions que va oferir a les forces de seguretat el van portar a gaudir d’una reducció de la pena. El 2002, quan acabava d’assumir el mandat el president Álvaro Uribe, va ser alliberat. El van tornar a tancar a la presó quatre mesos més tard per extradir-lo als Estats Units per un delicte que no havia confessat: l’enviament de 150 quilos de cocaïna al país, el 1990. «Una condemna de 25 anys a la meva edat és cadena perpètua», va dir a la revista Semana abans que el pugessin a un avió amb destinació als Estats Units. La sentència preveia que sortiria de la presó nord-americana el 2034, als 95 anys. Poc després d’arribar als EUA va tenir un infart.

El germà, també a la presó

L’abril passat, la defensa legal de l’Escaquista havia demanat la seva llibertat al·legant la seva edat i les «diverses malalties cròniques» que posaven en risc la seva vida. El seu germà Miguel està tancat en una altra presó dels EUA. Tots dos havien reaparegut a les pantalles colombianes sis anys abans en un judici contra els seus familiars per blanqueig de diners. A l’Escaquista se’l va veure com una mena de caricatura d’ell mateix: ancià, amb els cabells blancs i clars senyals de deteriorament físic.

Tot i que el càrtel de Cali forma part d’un drama del passat, el narcotràfic continua sent un problema greu a Colòmbia. Així va quedar demostrat en plena campanya electoral, quan l’anomenat Clan del Golfo va promoure una aturada armada per expressar el seu rebuig a l’extradició als EUA del seu cap, Dairo Antonio Úsuga, àlies Otoniel. El grau de violència disseminada va demostrar fins a quin punt aquest grup, derivat de paramilitars d’ultradreta, és un maldecap per a l’Estat.