Dies abans de la sortida prevista del primer avió cap a Ruanda, els seus renuents passatgers van deixar de menjar. Diversos interns del centre de detenció d’immigrants de Colnbrook, enganxat a l’aeroport londinenc de Heathrow, es van declarar en vaga de fam per protestar contra les intencions del Govern britànic de deportar al país africà els sol·licitants d’asil arribats fins al Regne Unit de manera irregular. «No veig cap motiu pel qual se m’hauria de traslladar a un país de l’Àfrica on no tinc parents ni família», va dir a Al-Jazera un sirià de 20 anys que va escapar del seu país després de negar-se a allistar-se a l’Exèrcit de Bashar al-Assad, el carnisser de Damasc. «Em negaré a anar-hi, però si el Govern britànic insisteix en la meva deportació a Kigali i em força a pujar a l’avió, em trauré la vida», va advertir desesperat després d’haver estat inclòs al passatge del primer avió.

Aquell vol mai no va arribar a enlairar-se. El Tribunal Europeu de Drets Humans –un òrgan adscrit al Consell d’Europa, al qual continua pertanyent el Regne Unit– ho va evitar a última hora amb una mesura cautelar que va servir per deixar temporalment a terra els set sol·licitants d’asil inclosos en el passatge. La majoria, originaris del Pròxim Orient i Àfrica. «No és una decisió final. El tribunal no va dir que el model sigui il·legal o que no puguin ser enviats a un tercer país. El que va dir és que, en el cas concret d’un, no es podrà transferir fins que el seu recurs hagi esgotat la via de la justícia britànica», assegura Nikolas Tan, expert en Dret migratori del Danish Institute for Human Rights.

Londres no s’ha rendit. L’abril va signar un acord amb Ruanda per externalitzar part de la seva gestió fronterera, una tendència a l’alça entre els països rics. Concretament, la tramitació de les sol·licituds d’asil dels qui van arribar a les illes amb la intenció d’obtenir l’estatus de refugiat. A canvi d’un pagament inicial de 120 milions de lliures, Kigali s’encarregarà d’acollir els deportats, tramitar les seves sol·licituds i acollir-los en cas d’aprovar-ne la protecció com a refugiats. L’acord, vigent per als cinc anys vinents, no especifica quants podrien ser forçosament transferits fins a Ruanda, tot i que Boris Johnson ha dit que podrien ser «desenes de milers de persones en els propers anys».

Com s’esperava, el controvertit pla ha despertat una onada de crítiques dins i fora del Regne Unit. Tant pels dubtes que hi ha al voltant de la seva legalitat com per les qüestions ètiques que planteja el trasllat de persones que fugen de la persecució i la guerra a un país situat a 6.500 quilòmetres de distància, amb escasses garanties democràtiques i freqüents violacions dels drets humans. Tot i que la intenció confessa de Downing Street passa per dissuadir la migració irregular, el pla recorda les velles pràctiques colonials. «Aquí hi ha un enorme desequilibri de poder. Bàsicament, els països rics estan externalitzant les obligacions als països del sud global», afirma el professor de Dret Humanitari de la Universitat de Londres (SOAS), Lutz Oette.

Molts d’aquests programes han donat peu a tota mena d’abusos i atropellaments dels drets consignats en la Convenció sobre l’Estatut del Refugiat de l’ONU (1951) o el Conveni Europeu de Drets Humans (1953), però de moment no han servit per frenar les polítiques d’externalització. «Aquests països juguen amb les zones grises de la llei. L’asil és un dret, però la llei internacional no dona dret a triar a quin país se sol·licita», afirma Tan.

Models qüestionats i escassament efectius

Des de començaments de segle, diversos països rics han posat en marxa fórmules semblants a la del Regne Unit per externalitzar l’asil i la gestió parcial de les seves fronteres. L’eficiència d’aquests models ha estat molt qüestionada i els abusos contra els drets humans, freqüents en alguns casos:

Des d’Austràlia a Nauru

L’iranià Mehdi Ali va passar per les instal·lacions infaustes de l’illa de Nauru, amb la qual Austràlia havia signat el 2013 un acord per acollir als seus centres de detenció els immigrants il·legals i sol·licitants d’asil. La premsa ha descrit un escenari de pallisses i abusos sexuals que empenyen a la depressió i als pensaments suïcides. Escàndols similars i les persistents crítiques de les organitzacions de drets humans ja van provocar que Papua Nova Guinea, l’altre país on Austràlia externalitzava els seus immigrants, exigís el 2019 la cancel·lació de l’eufemístic Acord Regional de Reassentament. Adrián Foncillas.

Des dels EUA a Mèxic

Mèxic és la Ruanda dels Estats Units. Allà és on la majoria de persones arribades als Estats Units que busquen asil són enviades per esperar la tramitació legal de les sol·licituds. Aquesta polèmica política es va posar en marxa durant el mandat de Donald Trump, i encara que Joe Biden va prometre posar-hi fi, s’ha vist obligat a mantenir-la per decisió d’un tribunal federal. Al que sí que va posar fi és als acords de «tercer país segur» que el seu predecessor havia signat amb Guatemala, Hondures i El Salvador. Idoya Noain.

Turquia, porter de la UE

Turquia va signar un acord amb la UE el 2016 perquè el país anatoli acollís refugiats. Amb el pas del temps, però, Ankara va començar a queixar-se: segons el pacte, els turcs havien de veure com s’aixecava el requeriment de visats cap a Schengen. Mai va passar. Segons el pacte, per cada refugiat que fos retornat voluntàriament des de Grècia a Turquia, un altre refugiat havia de ser enviat des del país anatoli cap a Europa, cosa que no s’ha produït. Adrià Rocha Cutiller.

Des d’Israel a Uganda i Ruanda

Uganda i Ruanda són les destinacions escollides per a aquells que, després de fugir de la guerra i la persecució, entren il·legalment a Israel a través de la frontera desèrtica amb Egipte. Però cap dels dos països no ha reconegut ser part d’un acord amb Israel. A. López Tomàs