Si hi ha un aspecte en què el catalanisme ha lluitat sempre és en aconseguir una relació bilateral amb l’Estat. Els successius governs estatals, però, sempre han intentat diluir el conflicte territorial català en el magma de tots els territoris d’Espanya. Anomeni’s Conferència de Presidents, Consell de Política Fiscal i Financera o qualsevol altre fòrum anàleg. La creació de la taula de diàleg i negociació la va rebre ERC com una autèntica fita justament per això, més enllà que, sobretot, es reconegués l’existència d’un conflicte. A Catalunya, com passa en altres aspectes (el PP que arrasa a Andalusia amb prou feines ocupa el grup mixt del Parlament), la imatge apareix invertida. El primer partit de l’oposició, el PSC, té un diàleg bilateral franc amb el president Pere Aragonès. Hi ha reunions a dos i, en assumptes clau, una bona entesa amb el Govern, com es demostra amb l’acord a quatre (amb ERC, Junts i comuns) per la llei del català a les aules i en la renovació dels organismes que depenen de la Generalitat, singularment la CCMA. Però el que Aragonès no concedeix a Salvador Illa és la seva reiterada demanda de creació d’una taula de partits catalans. El Govern, amb el seu tracte preferent al líder socialista, vol demostrar que no és una qüestió de diàleg o no, sinó del missatge que es transmet amb la manera com fa aquest diàleg.
Hi ha una afirmació de Pedro Sánchez que sempre ha causat coïssor en l’independentisme i no és altra que dir que la reivindicació sobiranista, i els actes que la van acompanyar, «va fracturar» els catalans. Prenent aquesta premissa com a certa, Illa reclama una taula de partits per «trobar solucions conjuntes» que recusin aquesta societat eventualment oberta en canal. Aragonès veu en els intents del PSC una pretensió de diluir la taula de negociació amb l’Estat. Als seus inicis, fins i tot hi va haver qui va assenyalar que aquesta taula de partits catalans és la que hauria d’elevar les propostes en la negociació de l’Estat per incloure tots els ciutadans del territori. El president sempre s’hi ha negat recordant que a tot el món el govern és el màxim representant d’un territori, començant per Espanya, on l’executiu central acudeix a negociar amb la Generalitat sense consultar els seus punts, posem per cas, amb el PNB. D’aquí neixen, també, els seus problemes amb Junts, quan els exigeix que siguin consellers els que participin en aquest fòrum.
Modulació bilateral
Tot i això, el to de l’exigència d’Illa ha anat canviant. Continua reclamant una taula catalana. Sense anar més lluny, i com sol ser habitual, en la sessió de control al president. Aquell dia, Aragonès el va desafiar a presentar una llista de temes a tractar. Només quatre hores després el socialista li va reenviar els 43 punts que ja li va fer arribar en l’última reunió pública a dos, al febrer. Una altra cosa és la importància dels acords als quals puguin arribar les dues forces.
De l’anàlisi dels fets se’n pot extreure una matriu de comportament d’ERC. Pactes per renovar càrrecs, sí. Sobretot perquè la força del PSC al Parlament no deixa cap altra sortida. Pactes transversals en qüestions de país, com és el català, també. Pactes, que sempre inclouen cessions, sobre el full de ruta del Govern (com els pressupostos), no.
La ruptura de blocs és encara una mica futurible a aquest nivell. I menys a poc de les municipals on el PSC podria donar llustre a allò que s’ha aconseguit.
