«El debat de l’estat de la nació va acabar quan va acabar el cara a cara de Pedro Sánchez amb Cuca Gamarra», es va sentir aquest dijous al passadís del Congrés. Poques vegades, el president del Govern surt tan airós de l’examen del principal partit de l’oposició en el debat més important de l’any. Sobretot, en una conjuntura com l’actual, amb una inflació que ja ha superat el 10% i una incertesa econòmica total per la guerra llançada per Rússia.

Costa de trobar un alt càrrec del partit que estigui clarament satisfet amb el resultat del debat. De l’anàlisi que fan tres membres de la cúpula del PP, dos parlamentaris i dos barons territorials, es trasllueix que van arribar massa confiats. Es van creure que «enfonsarien una mica més Pedro Sánchez», en paraules d’un líder autonòmic del partit. Tot i això, continua aquesta font, «aquest debat li ha donat oxigen». Va assenyalar dues raons: la manca de «concreció» de l’«alternativa» que suposa Alberto Núñez Feijóo i la «reconciliació» amb ERC i Unides Podem.

Gamarra, la secretària general del PP i també portaveu del grup parlamentari, va ser l’encarregada de posar cara a un partit que està aprenent, a escala estratègica, a viure sense el seu líder al Congrés. Aquesta circumstància està obligant Feijóo a inventar-se el seu propi estil. Aquesta vegada va voler ser a l’hemicicle, seguint l’intercanvi entre Gamarra i Sánchez, però no va parlar al passadís per comentar com ho havia vist. Va ser una decisió pensada. Dies abans, el pla era que la diputada pressionés el cap de l’Executiu des de la tribuna i ell, el líder del PP, des dels micròfons amb què els periodistes l’estaven esperant fora.

Tampoc va aclarir ni aquell dia ni el següent què li semblava l’anunci de la creació de dos nous impostos a la banca i les elèctriques que havia llançat el president del Govern en el seu discurs. Va trigar més de 48 hores a comentar si donaria suport als nous gravàmens. Al final ho va fer, però ni tan sols en persona sinó que els seus portaveus van fer saber que hi estan en contra perquè temen que acabin repercutint en els clients.

Però si hi ha alguna cosa que Feijóo ha demostrat aquesta setmana és que prefereix aparèixer com un desubicat a la voràgine política madrilenya abans que equivocar-se. «Em recorda Mariano Rajoy que durant uns mesos el 2011 es va adonar que podia guanyar sense parlar», va apuntar un senador. L’expresident del PP i del Govern va arrasar aquell any amb la majoria absoluta mai vista al seu partit: 186 diputats. Va vèncer amb molta comoditat Alfredo Pérez Rubalcaba, que havia agafat les regnes que li havia cedit José Luis Rodríguez Zapatero, abrasat per les conseqüències de la crisi del 2008.

Com al futbol

I si Feijóo pot ser amarrategui, com els equips de futbol molt defensius, és perquè gaudeix d’unes enquestes des que va arribar a dalt del partit que l’emparen. Aquest motiu és assenyalat per tres dels dirigents del PP consultats per aquesta crònica. Segons el sondeig de GESOP per a El Periódico, del mateix grup que aquest diari, del mes passat, Feijóo podria obtenir 144 escons si hi hagués eleccions ara. Sánchez, 96. Els conservadors veuen el seu líder «fort» i «creïble», i creuen que Sánchez és «més agosarat» perquè «va perdent».

Respecte que Gamarra (en coordinació total amb el seu cap de files) fes d’ETA un dels eixos principals de la seva intervenció davant de Sánchez, hi ha divisió d’opinions a mesura que passen els dies. Un diputat es va mostrar sorprès per «no centrar-se en l’economia, que és el que ara pateixen els espanyols» i «tornar a un dolor que és del passat», amb referència al terrorisme. Un baró va coincidir que «va semblar un discurs d’una altra dècada». Tot i això, una dirigent del comitè de direcció justifica l’estratègia perquè posa en evidència les aliances de Sánchez amb EH Bildu i «radicalitza» el dirigent socialista. «D’aquesta manera tenim més espai de centre per a nosaltres», va afegir. «És difícil que el PP abandoni aquest assumpte després de tantes dècades. És un tema nuclear per a nosaltres», va raonar el senador.