No podrà passar més d’un any entre la promulgació de la Llei de Memòria Democràtica i la realització d’un retoc a una de les bigues de l’Ordenament Jurídic. Es tracta de la Llei orgànica 1/2002, reguladora del dret d’associació. Ho preveu l’articulat memorialista que dijous passat va passar el seu darrer examen al Congrés, i que, després d’escalar al Senat, apareixerà al Butlletí Oficial de l’Estat. Aquesta és una de les conseqüències que ja està provocant a l’estany legislatiu l’articulat memorialista contra el qual tan encesa oposició han mostrat PP, Ciutadans i Vox.

El projecte de Llei de Memòria Democràtica ja votat a la cambra baixa estableix que d’aquí a dotze mesos s’estudiï com incloure en el dret d’associació, «com a causa de dissolució de les associacions, la realització pública d’apologia del franquisme que exalci el cop d’Estat i la dictadura o enalteixi els seus dirigents», amb l’objectiu, explica la llei, d’evitar la humiliació de les víctimes de la dictadura, de la guerra civil o del cop d’estat que la va encendre.

Però no només es preveu amb aquesta finalitat. Hi ha, diuen fonts socialistes properes a l’elaboració de la Llei de Memòria, també una finalitat estratègica: quan entitats com la Fundació Francisco Franco siguin il·legalitzades, «que no reapareguin per una altra banda i amb algun tipus de disfressa».

El camuflatge que a partir d’ara pugui adoptar el franquisme residual –o no tant– a Espanya és una preocupació de la qual es va parlar sovint al Grup Federal de Memòria que es va constituir al PSOE des que Pedro Sánchez va recuperar les claus de la secretaria general del partit. Hi havia aquesta previsió, i també la que tenien alguns activistes que han aportat idees per a l’edificació del nou text legal: el temor a una negativa frontal en institucions conservadores a complir el que es preveu legalment.

Dura oposició

«Existeix la dreta insubmisa; insubmisa i hostil», comentava dijous passat al Congrés el socialista valencià Matías Alonso, coordinador del Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica de la Comunitat Valenciana. Ho deia després d’haver escoltat des de la tribuna de convidats les intervencions dels portaveus de Ciutadans, Vox i el Partit Popular contra la nova llei, alguns intentant mantenir un pont argumental amb el dolor de les víctimes d’ETA.

Tot i la indignació que recorria la llotja on estava assegut, juntament amb figures de la memòria històrica com Noelia, la filla del líder històric de CCOO Marcelino Camacho, o Fausto Canales, pioner en l’intent de recuperació de restes al Valle de los Caídos, per a Alonso no era una sorpresa el que sentia: «He vist durant molts anys la dreta valenciana amb la mateixa actitud», explicava en un recés de la jornada parlamentària.

Relata aquest veterà de les fosses comunes i les trinxeres oblidades que aquesta previsió d’insubmissió el va portar a proposar el 2020, en el procés d’escoltes per a la nova llei, que l’articulat no sortís al carrer sense l’abric d’un cos sancionador. I la seva iniciativa va tenir èxit: la Llei de Memòria Democràtica que viatja al Senat recull càstigs d’entre 200 euros i 150.000 segons els incompliments dels seus mandats es considerin infraccions lleus, greus i molt greus.

Entre les conductes més castigades, la d’aquelles autoritats que no impedeixin «la realització, en espais oberts al públic o en locals i establiments públics, d’actes d’exaltació personal o col·lectiva de la revolta militar, de la guerra o de la dictadura, dels seus dirigents...».

Els refugis

El principal al·ludit, sense anomenar-lo, en aquest advertiment legal, és l’estament municipal; i també l’autonòmic. Són els dos àmbits on s’ha refugiat més l’homenatge a la dictadura i els seus dirigents. «Sabem que les lleis són bones o dolentes aproximadament un any després d’entrar en vigor –reflexiona l’advocat madrileny Eduardo Ranz, expert en plets de memòria històrica. Les sancions estan previstes i la competència sancionadora és de la Secretaria d’Estat de Memòria. Per tant, ja no seran els ajuntaments d’un o altre color els que justifiquin la inacció amb un incompliment que els sortia gratis».

Es refereix també a una àrea que ha estat provocant maldecaps en els últims anys: la pervivència –i persistència– de símbols de la dictadura en edificis oficials, i de plaques als carrers, contra la qual s’ha dirigit administrativament especialitzant el seu despatx en el dret de Petició.

«La decisió de canviar un carrer continua sent d’un ajuntament –explica–, però ara els consistoris tenen més suport de la llei». L’efecte real es podrà comprovar quan passi, per exemple, l’estiu del 2023. I encara més endavant, quan se celebrin noves eleccions generals.

Proscriure l’exaltació

Ni tan sols a l’Alemanya democràtica d’avui no està del tot prohibit l’enaltiment del nazisme; sí que està castigada l’exaltació o la glorificació de la seva violència. A Espanya, la nova llei de Memòria entra en el terreny de la democràcia militant que no ha volgut fins ara trepitjar el Tribunal Constitucional, la doctrina del qual permet l’expressió i la realització d’actes en què es defensin valors no allotjats en la Constitució, o contra la Constitució mateixa.

Però una altra cosa és, aquí i a Alemanya, el dret de les víctimes a la seva dignitat, i a no ser humiliades. Aquest és el matís que introdueix la nova llei de memòria. I aquest és, diuen altres fonts socialistes properes a la fabricació d’aquesta llei, l’esperit amb què ara es tanca encara més el setge contra les exaltacions del franquisme.

Les fonts consultades a l’esquerra no descarten que algun dia calgui retocar l’article 510 del Codi Penal per a una definició més completa del delicte d’odi.