Patrícia Plaja és la veu del Govern. Almenys els dimarts, quan dona les explicacions del Consell Executiu des del faristol del Palau de la Generalitat i respon a les preguntes dels periodistes sobre els temes de l’actualitat setmanal.
Nascuda a Begur el 1981, es va formar en periodisme a la Ramon Llull i va fer un màster en guió d’entreteniment a la UOC. Va treballar a El Punt-Avui i a Ràdio Barcelona abans de fer el salt a la comunicació corporativa en exercir de responsable de comunicació dels Mossos d’Esquadra durant tretze anys. El 2017 va rebre un premi Blanquerna a la millor comunicadora de l’any per la gestió de la informació dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Pocs mesos després era cessada del càrrec després de l’aplicació del 155. Des de l’any passat, és la portaveu del Govern. Soltera i mare de dos bessons, Patrícia Plaja ha estat aquesta setmana a Manresa per participar en un dels dinars que organitza l’associació DEIM.
Assisteix a les reunions de Govern?
Quan es va nomenar una portaveu tècnica es va abordar com parlar dels temes de govern sense poder assistir, oficialment, al consell. Però els temes que es tracten al Consell Executiu ja estan treballats de molt abans. A més, quan s’aixeca formalment la reunió de Govern, jo entro a la sala i es repassen els temes que marquen l’actualitat. I en surto amb una posició fixada. Hi ha qüestions que puc intuir que em preguntaran, però jo no soc una tertuliana que ha de tenir opinió sobre qualsevol cosa.
Mai no improvisa?
No hi ha marge, no es pot. La meva opinió no interessa a ningú.
Si em demanen sobre temes històrics, d’hemeroteca, sobre la qual la posició del Govern està claríssima, estic capacitada per argumentar i donar la resposta del Govern. Si es tracta d’un afer que acaba de passar, no puc improvisar. A més, aquest ni tan sols és un Govern monocolor.
Es pot «fixar» una posició en aquest govern?
Hi ha la dinàmica dels partits i hi ha la del Govern, que viu aïllat del que passa al seu voltant, perquè està ocupat a gestionar i prendre decisions. Ja hi ha altres àmbits on apareixen les discrepàncies. El que comunico a la roda de premsa s’ha parlat i discutit abans. Si ho dic és perquè ja hi ha un acord. I si hi ha posicions discrepants també ho dic. És un govern de dos partits als quals els va costar formar-lo, però ara està cohesionat, amb objectius comuns.
La imatge que se’n dona no és pas aquesta.
Entenc el soroll, però la prova més clara és el dia a dia, que s’avança en el pla de Govern i que es dona compliment als compromisos adquirits.
Un màster en guió d’entreteniment és una formació ideal per a aquest càrrec?
(Riu)
No sé si li puc treure gaire utilitat ara, però sí quan treballava a Mossos, perquè els temes eren poc amables, i tinc una part creativa que em va servir. Les seves intervencions estan guionitzades?Sempre tinc un guió molt preparat, hi ha molta feina prèvia: abans he parlat amb els departaments, però per si de cas també ho porto tot escrit. Si em quedo en blanc o perdo el fil, de llegir en sé molt. Avui també porto el meu guió.
La veiem els dimarts. Què fa la resta de la setmana?
Preparar-me les intervencions.
Formo part de l’estructura de la direcció general de Comunicació, i més enllà de les rodes de premsa tinc molta relació amb mitjans i tinc feina de coordinació amb els diferents departaments.
De Mossos va haver de plegar per un tuit sobre la manada en què criticava la justícia.
Va ser dolorós, però vaig fer-lo plenament conscient, com a dona i feminista. A més, no se’m va destituir per aquella piulada, sinó per altres temes, però allò va ser l’excusa. Estàvem en el context del 155 i crec que la decisió ni tan sols va venir de Mossos. Però jo vaig continuar fent les tasques que feia. Va ser un cessament d’aparador.
Twitter és un perill.
Mai no he piulat res sense ser conscient del que feia. Amb l’actual responsabilitat, a més, m’ho penso molt abans d’escriure res. El meu Twitter no és el més divertit del món, no dono opinió de temes delicats. Sí sobre el Barça, cinema, literatura...
La política s’està tuiteritzant.
I a mi no em sembla bé. Amb les xarxes socials hi hem de conviure polítics i periodistes. Les places i carrers d’abans ara tenen un espai virtual i els polítics hi han de ser, conèixer-lo de primera mà. Però no poden ser esclaus de les xarxes socials. La xarxa no és el món real.
Què és el que més li ha costat de gestionar en una roda de premsa?
Sempre són un repte, i el dia que deixi de sortir tensionada tindré un problema. Soc conscient de la responsabilitat que tinc i d’algunes surto més contenta que d’altres. Sempre ho puc fer millor.
Per ser dona se sent més condicionada en la seva exposició pública?
És cert que les dones tenim una pressió estètica que no tenen els homes. I és cert que es fan comentaris de les sabates que duc o de com vaig vestida. O de si estic molt morena. I jo me n’hi poso de seguida. I aprofito per dir que mai no he fet solàrium, ni ho tinc en els meus plans.
Parlem de la polèmica de l’escot a TV3. Com ho recorda?
Com a periodista formada en comunicació de crisi vaig pensar que passaria de seguida, però era més un desig que una realitat. L’escot era una anècdota, però la pressió estètica no ho és. Si va servir per reflexionar-hi, benvingut sigui.
Es va sentir incòmoda?
No amb la samarreta que duia, sí per haver de parlar dels meus pits o del meu escot.
En el seu moment no vaig ser conscient de si em tocaven la samarreta o no. TV3 no va tenir mala intenció, però es va equivocar a l’hora de tocar-me el vestit sense permís.
S’hi veu a la política?
No. Soc periodista de vocació i de professió. Ho descarto totalment.
