És una dona sense límits. Aquesta frase pot conjuminar les opinions favorables i crítiques sobre Laura Borràs en el seu espai polític, Junts per Catalunya. Una mateixa actitud, la de no tenir límits, es pot interpretar en positiu, com un valor propi del lideratge sense noses, de la voluntat indestructible de portar Catalunya a la independència, de no témer cap repte; però també té una lectura negativa, la que fan els seus crítics: és una dona incapaç d’adaptar-se als marcs legals, d’exercir la prudència, de llimar el seu ego o d’entendre que la política no és només imatge o decisions populistes.

La carrera de Borràs ha estat fulminant. El 2017 no estava en política. I en tan sols cinc anys ha dirigit la ‘conselleria’ de Cultura, ha estat candidata a les eleccions generals i poc després candidata a la presidència de la Generalitat després de guanyar folgadament unes primàries contra l’exconseller convergent Damià Calvet. Ara a més ha aconseguit la presidència d’un partit, Junts, en el qual no tenia càrrec específic de pes. Substitueix així l’expresident Carles Puigdemont però ho fa amb molt més poder intern, tant com el del secretari general, un altre postconvergent, Jordi Turull, després d’un intens pols intern.

Al marge del cas judicial en embrió, Borràs ha protagonitzat nombrosos episodis en clau personal. Personalíssima es podria afegir. No hi ha esdeveniment en clau independentista en el qual no hagi participat o secundat, encara que això li hagi reportat alguna polèmica, com la seva presència a la mobilització que talla l’avinguda Meridiana de Barcelona, en un moment en el qual la conselleria d’Interior ja recomanava abandonar aquesta protesta.

La seva candidatura a les eleccions generals es va basar en el missatge independentista, en de reclamar exercir l’autodeterminació. Quan se li preguntava per altres qüestions, ja sigui la gestació subrogada o el salari mínim català, les respostes eren més inconcretes i de vegades no coincidents amb el programa electoral de Junts.

El seu resultat electoral no va ser brillant. ERC es va imposar de nou amb claredat en la contesa estatal. I pocs mesos després, Borràs deixava l’escó a Madrid per a lluitar per la presidència de la Generalitat. Va guanyar amb claredat Calvet a les primàries, amb un 70% de vots favorables.

Una campanya sense premi

I la campanya catalana, en la qual Puigdemont ocupava simbòlicament el primer lloc en la llista, es va sustentar de nou en un missatge basat en l’independentisme irredempt. Borràs va llançar en campanya la promesa de tornar a proclamar la independència si resultava guanyadora. Un programa rupturista que no va agradar a tot el partit, on ja hi havia sectors clarament crítics amb el protagonisme absolut de Borràs.

Políticament, la presidenta del Parlament s’ha situat sempre del costat de Puigdemont i també del president Quim Torra, un home injuriat per una gran part de Junts i d’ERC. Ella en canvi ha reivindicat la seva figura i accions com la pancarta en favor dels presos independentistes, per la qual Torra va acabar sent inhabilitat com a president.

Borràs va quedar en tercera posició a les eleccions del 14-F, i es va negar a participar del Govern del republicà Pere Aragonès. Va ser de les que no descartava que Junts quedés fora d’aquest Govern. Va ser ajudada a pujar a un altre càrrec, el de presidenta del Parlament, des d’on ha protagonitzat també polèmiques i ha vist com la seva promesa de blindar els parlamentaris de la justícia espanyola «repressiva» feia aigües quan el cupaire Pau Juvillà era inhabilitat després d’una sentència per haver mantingut llaços grocs a l’ajuntament de Lleida. Borràs també ha protagonitzat polèmiques per la seva actuació davant els «retirs daurats» d’alguns funcionaris. I en relació al seu cas judicial personal, també va assegurar que pretenia canviar el reglament del Parlament per no ser apartada. Posteriorment va rectificar i va matisar aquestes paraules. El (pen)últim episodi ha estat la defensa tancada i total que ha fet de la seva mà dreta al Parlament i al partit, el diputat Francesc de Dalmases, que va esbroncar de manera contundent una periodista de TV-3 en presència de Borràs.

Borràs s’ha envoltat de dirigents no procedents de Convergència, que han accentuat el seu perfil combatiu, aliè a qualsevol disciplina de partit i altament personalistes. Això ha provocat diferències notables de criteri en el si d’un partit en el qual han crescut les veus crítiques amb la seva manera d’actuar. En més d’una reunió de la comissió executiva, Borràs ha marcat perfil. I els seus xocs amb el ja exsecretari general Jordi Sànchez, eren notables i periòdics. Ella ha eludit en tot moment donar el seu braç a tòrcer però en el segon congrés de Junts, va veure com Jordi Turull era més votat que ella com a secretari general. Internament creixen les veus que estan convençudes que en un pols amb Turull, un exconvergent amb llarga experiència política, ara com ara Borràs sortiria perdedora. En canvi, el seu entorn la continua situant com a líder indiscutible.

El següent i decisiu pas de la seva carrera ha estat comprovar si comptava amb suports suficients internament per plantar batalla dvant la suspensió. Ahir, Borràs va intentar forçar les costures del pacte amb els republicans, però la majoria de ‘consellers’ de Junts estan per la tasca de seguir al Govern passi el que passi amb el futur judicial de la presidenta de la Cambra i del partit.