«Nicaragua és una ferida molt profunda»

Aquest símbol més gran de les seves vides, ja que l’exili és una ferida que s’assembla a les ferides de sang, és metàfora també en la literatura d’aquest nicaragüenc que fa deu anys va publicar, al llibre de contes Flores oscuras (Alfaguara), un relat que sembla premonitori d’aquesta solitud a la qual tant a ell com a la seva dona, Tulita, els ha enviat el dictador Ortega. Aquest conte, No me vayan a haber dejado solo, que parteix d’un vers de César Vallejo, és una fuetada d’emoció: un home torna a casa seva i hi troba que ja res del que va ser seu, ni la gent, l’està esperant. A partir d’aquell conte sorgeix aquesta entrevista. Sergio va respondre sempre com si estigués mirant l’infinit. Divendres, per cert, fa 80 anys.

Després del seu conte No me vayan a haber dejado solo, quantes vegades ha tingut ganes d’explicar la seva infància?.

Moltes vegades. La memòria sempre tendeix a alterar la realitat, però tot i això sempre és un exercici atractiu. Jo crec que el poble on un va néixer i on va viure la seva infància, un el rememora i també el reinventa. Sempre està a la memòria. I fixa’t que ara ja no recordo seqüències, sinó fotos fixes. El que em queda són fotos fixes de la meva infantesa. Aquesta infantesa que, amb els anys, esdevé un país estranger al qual un sempre vol tornar. Jo vaig tenir una infantesa molt domèstica. El meu pare era catòlic i la meva mare evangèlica i hi va haver un litigi per aquesta diferència religiosa quan s’havien de casar. En aquella època això era una cosa important: un catòlic casant-se amb una protestant?, quina barbaritat. Doncs bé, el meu pare i la meva mare ho van superar i després cap d’ells no va imposar les seves creences als seus fills. El meu pare vivia fent bromes i la meva mare era més seriosa. I jo em movia en aquest món, com un nen fent-me partícip d’una cosa i l’altra.

El nen que va ser segueix cridant-lo?

Sí. Amb una veu llunyana, però hi és. Segueix cridant-me. Em dona pau, quietud. La infantesa sembla no tenir dolor, ser feliç. No és així, però això ens sembla i per això ens agrada tornar-hi.

Quins colors tenen els records?

Són en blanc i negre. I les imatges en aquests colors m’han fascinat sempre, perquè tenen més relleu. Són més nítides. També tenen el color de la sorra volcànica. Sempre em recordo caminant pel carrer que porta a casa meva, que baixa, i on un pot veure per sobre de les teulades un volcà. De fet, gairebé puc concebre que el volcà és al pati de casa meva. Quan jo era petit, aquest volcà retrunyia a mitjanit i jo l’escoltava esglaiat. El fet de viure gairebé a la falda d’un volcà és una experiència inigualable.

Què va ser el més feliç de la seva infantesa?

Menjar en família. Ens distribuíem a taula com si així quedés clar que un tenia un lloc a la vida. Aquesta casa de Masatepe se la va quedar la meva germana i després va morir i ara és de les meves nebodes. Quan anava a Masatepe sempre dinava en aquella casa. Hi vaig tornar mentre vaig poder, és clar.

I ara que és lluny, com torna?

La memòria no és cinètica, sinó de fotos fixes. I ara només recordo fragments, imatges… Em veig caminant cap a casa meva, amb el volcà darrere de casa. Encara que, fixa’t que jo sempre recordo que em semblava que el volcà era al pati de casa meva. Era una il·lusió òptica, és clar. Recordo l’arquitectura de la casa, com la va construir el meu pare...

Després ha tingut altres cases.

Sí. De Masatepe vaig passar a viure a León, en una habitació d’estudiants. Una habitació infame, sense ventilació, amb una calor de 35 graus, amb un matalàs ple de pols… Va ser un canvi molt radical, d’un poble a una gran ciutat. En vaig sortir i vaig saber que jo ja no tornaria. Anava a visitar els meus pares, és clar. Però una cosa és fer visites i una altra cosa és viure-hi. Realment mai hi vaig tornar perquè després me’n vaig anar a Costa Rica, després em vaig instal·lar a Managua i ja mai hi vaig tornar. Però en tinc grans records. Hi vaig viure dels 16 als 21. Vaig sortir-ne per casar-me. Els meus companys, doncs… gairebé tots ja són morts. Alguns van ser assassinats, tan joves, en les primeres protestes contra Somoza. El que vaig viure m’ha deixat una empremta inoblidable. Enfrontar-se amb la mort als 17 anys és una cosa molt transcendental. Perquè a aquesta edat un no està pensant en la mort. A partir de llavors un comença a viure amb aquests morts a sobre. Mai he oblidat aquells companys assassinats aquella vegada. Mai he oblidat, tampoc, que jo hauria pogut ser el mort.

I les altres cases?

Quan vaig tornar a Nicaragua, jo no tenia casa pròpia. A Costa Rica tampoc, i això que no era difícil comprar-hi una casa. Deu ser que jo volia tornar a Nicaragua. Bé, en tornar vaig estar tres mesos en un hotel i després vaig viure 10 anys on va ser la casa vicepresidencial. Vaig agafar afecte a aquella casa, però no va ser una cosa definitiva. Potser en els arbres sí. Jo tinc un text que es diu El chilamate, que és un arbre enorme i molt invasiu. Aquell arbre era en aquella casa i em sentia molt protegit per ell. Un dia vaig passar per aquella casa, estava abandonada i amb les arrels de l’arbre per tot arreu, com si amb això demostrés la seva rancúnia per haver-lo abandonat.

I ara quina és casa seva?

Casa meva és la que està tancada a Managua, on vaig viure menys de dos anys. La va fer la meva filla, molt bonica, dos pisos… Però el que m’agradava més era la meva biblioteca. Jo em tancava a treballar-hi molt a gust, amb molta llum… Però l’únic que vaig arribar a escriure va ser la meva novel·la Tongolele no sabía bailar. Després vaig haver de sortir de Nicaragua. Mai abans havia tingut una casa en propietat i… mira ara: visc a l’exili. Intento suportar aquesta realitat, no és el que voldria, però sé que n’he de treure el millor partit. Per a mi és difícil viure en un pis, perquè jo he viscut sempre a camp obert, envoltat per naturalesa, amb un pati… Però em desperto sense angoixa. Em sento tranquil en aquest país. De vegades em preocupo més per la meva dona, perquè està sent més difícil per a ella. No és que jo em faci el valent, ho assumeixo i ja està.

Aquell és el país que habita.

Sí. Però em sento protegit a Espanya. Lliure també. I això és important en aquesta etapa de la meva vida.

Perquè Nicaragua, en canvi, és el contrari de la llibertat.

Sí. És una ferida molt profunda. Sobretot perquè la situació empitjora dia rere dia. Tanquen l’Acadèmia de la Llengua, expulsen les monges de la Mare Teresa de Calcuta… Jo em sento impotent en l’empresa de recuperar el país. Només puc aixecar la meva veu, clamar contra l’abisme.

Aquesta Amèrica a la qual pertany Nicaragua és plena de canvis. Quin paper hi té el seu país?

Un molt marginal. A mi el canvi a Colòmbia i a Xile m’omple d’esperança. Em sembla que ha arribat al poder una esquerra responsable. Nicaragua, en canvi, està totalment al marge d’una cosa així. Té un règim retrògrad, d’idees obsoletes i delirants. Però Amèrica Llatina, en general, avança cap a la consolidació de la democràcia.

A Adiós Muchachos, el llibre que va escriure després de deixar la política, no hi ha rancor. Podria escriure aquest llibre avui, amb la mateixa tessitura?

Intentaria fer-ho amb el mateix to, però en el marc de la nova realitat. En aquell llibre vaig donar el benefici del dubte a Ortega. La improvisació dels primers moments era molt honesta, era voler resoldre els problemes. Però després la ideologia va caient com una llosa. Un altre cop «primer la ideologia, companys». Això ho encotilla tot i això treu amor a la gent. Al final, la ideologia es va estratificar i no va poder evolucionar i no va poder llegir la realitat, perquè només es va llegir ella mateixa. I això va ser una gran tragèdia. Aleshores, ara potser no podria escriure aquest llibre igual. Ara la deriva dictatorial és brutal. I en un nou llibre no ho podria ignorar.

Ortega apareix en la història com un company de pupitre, seu i d’altres. Per què ell ha reaccionat amb odi cap als companys de lluita?

Entre nosaltres hi havia camaraderia, bromes… No sé si amistat a fons, perquè un amic és el que li explica les penes a l’altre i jo mai no vaig explicar les meves penes a Daniel Ortega ni ell em va explicar les seves. Ell tenia la seva vida i jo la meva. Jo vivia més hores a la casa de govern que a casa meva. Els nens estaven a càrrec de la meva dona i jo intentava canviar el país. Jo crec que ara segueix instal·lat en una vella ideologia, perquè ell creu que encarna tot això. Perquè pensa que ell i només ell té la raó i que, per això, ell és insubstituïble. Així, el poder no té límits.

Molts dels seus companys pensen el mateix. Alguns han pogut fugir, altres han estat reprimits a Nicaragua.

Tinc amics molt estimats que estan empresonats, sí. D’ideologies molt diferents. De tots els colors polítics. Gent valenta que es va quedar a casa esperant que els anessin a detenir. Uns reus a la presó i altres presos a casa o a la ciutat, perquè no poden sortir de Nicaragua. Jo crec que els millors se’n van anar amb mi. Els millors vam marxar junts i no es van quedar els millors. D’Ortega es van allunyar Dora María Téllez, Hugo Torres, Luis Carrión… Tothom que tenia alguna cosa a aportar se’n va anar. Per tant, jo sento que soc on he de ser.

Però en la Revolució, o immediatament després, hi va haver estones de felicitat?.

Sí. Els primers moments després de la Revolució. Em recordo reunit al meu despatx, com a membre de la Junta de Govern, amb gent molt humil preguntant com organitzar-se ara que ja no hi eren els somocistes. Jo mateix prenia notes del que escoltava, em fascinava sentir-los. Potser per la il·lusió que tenien. Després ja hi va haver algú que prenia notes per mi i em feia resums. O sigui: es va perdre el contacte directe amb la gent, cosa que a mi em donava molta felicitat.

I quin va ser el pitjor moment?

Doncs… quan el meu fill se’n va anar al servei militar, a un campament d’entrenament, i la meva dona anava cada cap de setmana a visitar-lo. Va arribar el moment en què li van dir que ja no hi havia d’anar perquè el seu grup havia de marxar. I en aquell moment vaig sentir por que me’l matessin en la lluita armada.

Al seu conte diu que el seu pare feia de tot una festa.

Sí. Així és com jo ho recordo. La meva mare era molt rígida, ens imposava disciplina i veia el meu pare com un irresponsable. Ell tenia molt de sentit de l’humor i era molt de la festa. Era president del Club de Lleons i si inauguraven un quiosc, per exemple, treia la meva mare a ballar davant de tothom i això per a la meva mare era una angoixa. No li agradava exhibir-se en públic. El meu pare reia i ella s’empipava.

Ara vostè és el pare.

Sí. Em sento molt orgullós de ser-ho. Em sento molt orgullós dels meus fills. I dels meus nebots també. Fa poc vaig rebre la carta d’un nebot que és als Estats Units, que és pediatre. És molt bonica perquè recorda quan jo vaig corregir-li un discurs i li vaig dir que el llegís amb aplom. I ell fa ara una anàlisi de la paraula aplom per viure la vida. La seva vida, la meva, la de tots, no?

La mare ara és Tulita.

Sí. És la que ha suportat tot l’edifici familiar, fins i tot en les circumstàncies més dures. Quan me’n vaig anar al 78, la vaig deixar sola amb els fills, sense res… i va tirar endavant mentre jo feia vida clandestina a Costa Rica.

Com ha vençut la temptació de polititzar la seva escriptura?

No m’he sentit mai com un polític. Sempre ho he vist tot com un escriptor i sempre he cregut en la literatura. I la literatura no és una arma, no dispara. La literatura serveix per despertar una passió crítica.

Com eren els escriptors amb què vostè es va trobar i el van adoptar com a germà menor: Gabriel García Márquez, Tomás Eloy Martínez...?

Eren gent molt diversa. Potser, de tots, vaig tenir més intimitat amb Tomás Eloy. Ens explicàvem les nostres penes. L’accident de la dona, el càncer… tot això m’explicava. Gabo era el pare literari i, al principi, em cohibia. Però després vaig entendre els mecanismes. De tota aquesta generació d’escriptors jo en vaig aprendre molt.

Ara la literatura hispanoamericana ja no és només el boom.

El boom va ser la clau que va obrir una comporta per la qual ha passat molta gent. Uns millors que els altres, però ara i des de fa temps hi ha un reverdiment constant de la literatura llatinoamericana.