Dimarts, Pere Aragonès va fer balanç del curs i va exhibir satisfacció amb la seva coalició amb Junts i la taula de negociació amb el Govern Sánchez. El president, número tres d’ERC després d’Oriol Junqueras i l’exiliada Marta Rovira, va ser optimista perquè –home calculador– va sobreposar el programa de mínims sense renunciar als màxims. Tot i els continus xocs, el Govern ERC-Junts segueix viu i no sembla que el gran enrenou causat pel cessament de Laura Borràs (JxCat) de la presidència del Parlament –amb els vots d’ERC, PSC i la CUP– hagi de tenir greus conseqüències.
I la taula de negociació amb Madrid s’ha tornat a reunir després de la gran indignació republicana per l’espionatge del CNI que va semblar marcar la fi del romanç amb el PSOE. Sobretot perquè va anar acompanyat del no a la reforma laboral –salvada només per l’error d’un diputat del PP– i al primer paquet contra la inflació. Ara l’escàndol Pegasus s’ha volatilitzat i substituït per la satisfacció per l’acord a la darrera reunió de la taula de negociació. Un pacte basat en el suport al català –ús al Senat i sol·licitud per utilitzar-lo al Parlament Europeu– i la perspectiva de la «desjudicialització» del conflicte.
Desjudicialització? Per a ERC hauria de comportar la reforma del delicte de sedició i beneficiar així dirigents independentistes que encara afronten processos judicials i –potser– facilitar el retorn triomfal de Marta Rovira a Catalunya. Un gran gol per a ERC davant de JxCat, que titlla la taula de presa de pèl de Sánchez als republicans.
No, no serien ni l’amnistia ni el referèndum, els dos objectius de la taula, però Aragonès no hi renuncia, sinó que els exhibeix, encara que, això sí, els posposa davant una cosa rellevant: «Que mai més ningú no hagi d’entrar a la presó, ni anar a l’exili, ni que la seva casa i patrimoni quedin en perill pel seu compromís polític». Seria un triomf d’ERC i, segurament, positiu per a la desinflamació d’un llarg conflicte.
Aragonès ajorna els màxims –amnistia i referèndum– que, a més, avui són impossibles i aconsegueix, a canvi, un millor tracte legal i judicial als independentistes processats. Darrere l’indult, una amnistia descafeïnada i disfressada?
Potser. Per a Sánchez, reformar la sedició tindria un alt cost: La indignada repulsa de tota la dreta política, mediàtica i –més perillosa– judicial. Per això diu que li agradaria reformar el delicte, però que no hi ha majoria. Què passa? Que entre PSOE i ERC no hi ha amor (ERC pacta poc amb el PSC), sinó sexe dur. ERC creu que Sánchez és més receptiu que qualsevol alternativa i no li interessa enderrocar-lo, sinó reduir els efectes penals del 2017. Vist des de Catalunya és força raonable, però per a Sánchez l’essencial és aprovar els pressupostos del 2023 i acabar la legislatura. I el tracte és tan ocult com clar: no hi ha majoria per reformar la sedició sense majoria per als pressupostos del 2023.
Però Aragonès va oblidar reconèixer que la Catalunya del 2022 és diferent. Segons el darrer CEO de la Generalitat –el CIS català– el 41% votaria a favor de la separació i el 52% no. L’independentisme baixa, però el que és evident és que la meitat de Catalunya no pot ignorar l’altra meitat. I el fonamental és que només l’11% (no el 41%) donaria suport a la independència unilateral: repetir el 2017. I l’unilateralisme és sempre minoria (14% a ERC, 32% a la CUP i màxim del 37% a Junts).
Catalunya s’ha desinflamat i si el 2017 els dos partits vencedors van ser els ideològicament més contraris (Cs, 36 escons, i Junts, 34), a les eleccions del 2021 la cosa ja va canviar (PSC, 33 escons; ERC, 33 i Junts, 32). I ara, segons el CEO, s’enfonsaria el puigdemontisme: PSC, 36 escons; ERC, 31 i Junts, 22.
El gran combat a les municipals del maig serà entre ERC, que les va guanyar el 2019, i el PSC de Salvador Illa. I els pactes municipals posteriors –alguns transversals– seran clau. Al PSC, cosa que no era habitual, les enquestes li van ara bé malgrat que el PSOE té el vent en contra. Potser ERC ha de ser més revisionista. La independència continua sent un somni per a molts, però el futur depèn més de l’aeroport (avui congelat), de les energies renovables (a la cua d’Espanya) i de la gestió de la sanitat i l’ensenyament.
El nostre món és el món
