Dels centenars de víctimes dels atemptats de l’agost del 2017 a Catalunya, bona part van ser psicològiques, sense ferides físiques. No són les que més es van veure als mitjans de comunicació en els primers dies i fins i tot elles mateixes inicialment no es consideraven víctimes o creien que no mereixien tanta ajuda com els familiars dels morts o els ferits greus.

Núria Figueras, víctima de l’atemptat terrorista | ACN Pol Solà /ACN

Dues d’aquestes víctimes, una de la Rambla de Barcelona i l’altra de Cambrils, relaten a l’ACN que inicialment se sentien culpables per no haver estat ferides físicament i per demanar ajuda psicològica davant les seqüeles que els va provocar un trauma com aquell. «Sentia que no havia de queixar-me, perquè altres persones mereixien més ajuda», diu l’exquiosquera Alejandra Algar. En moltes ocasions aquestes víctimes senten que les administracions tampoc no les han tractades com a tals, i han tingut i tenen molts problemes per ser reconegudes oficialment i rebre ajudes públiques.

L’exquiosquera de la Rambla, Alejandra Algar | ACN Pol Solà /ACN

La sentència de l’Audiència Nacional ha reconegut unes 350 víctimes de la doble explosió accidental del xalet dels jihadistes a Alcanar el 16 i el 17 d’agost, l’atropellament mortal amb la furgoneta a la Rambla la tarda del 17 i la posterior fugida del seu conductor, Younes Abouyaaqoub, fins al dia 21, i l’atac amb cotxe i matxets al Passeig Marítim de Cambrils la matinada del 18 d’agost per part de cinc jihadistes més. Aquestes 350 víctimes són més de les que inicialment va reconèixer el Ministeri de l’Interior, però encara n’hi ha de no reconegudes, segons les entitats que ajuden i representen les víctimes del terrorisme.

L’ajuda a una jove quiosquera

És el cas d’Alejandra Algar, una jove que el 17 d’agost feia dues setmanes que havia començat a treballar a través d’una ETT al quiosc de dalt de tot de la Rambla. La furgoneta no va impactar contra l’establiment, però ella va veure bona part de la seqüència terrorista. Va atendre unes noies estrangeres i els Mossos la van fer tancar-se amb els seus companys de feina dins del quiosc durant hores.

L’empresa que gestionava el quiosc no es va interessar per ella ni pels seus altres dos companys en tota la tarda. Només els va citar l’endemà al matí per fer una reunió «de motivació» i els va tornar a fer treballar al mateix lloc on un dia abans havien vist l’atropellament brutal de desenes de persones. De fet, al matí del dia 18 hi va haver també corredisses davant d’una falsa alarma d’atemptat, cosa que li va generar por altre cop. Li va costar molt temps al principi adonar-se que patia seqüeles psicològiques. Fins i tot se sentia culpable de pensar que necessitava ajuda, perquè considerava que altres persones ho «mereixien» més que ella, com els familiars dels morts o els que havien patit ferides físiques importants, i pensava que no havia de «queixar-se». Durant setmanes va seguir treballant al mateix quiosc, sempre acompanyada de dos companys que també havien viscut els fets, però no en parlava gaire amb ningú, ni amb els seus pares. De fet, assegura que no tenia gaires problemes per treballar al mateix lloc on havia viscut els fets, ja que hi havia molta presència policial i se sentia «segura».

A l’hivern va ser traslladada a un altre quiosc, a la part baixa del Passeig de Gràcia, davant de la Borsa. Allà hi treballava tota sola i això va fer que comencés a notar efectes psicològics del trauma viscut i un cert estrès posttraumàtic. Se li va desenvolupar un petit trastorn obsessivocompulsiu i s’havia d’assegurar que tots els imants que venia al quiosc estiguessin perfectament alineats. També s’angoixava quan veia més d’una vegada la mateixa persona per la zona. Va patir els primers atacs d’ansietat i una primera baixa laboral curta a causa de l’angoixa que li va provocar un petit incident amb un client agressiu.

«Culpable» de continuar vivint

Núria Figueras era de vacances a Cambrils amb el seu company. Havia triat ella la destinació, i el destí va voler que un dels terroristes ataqués amb un ganivet la seva parella, un argentí que va patir una important ferida des de l’orella fins a l’estèrnum, que li va afectar de forma important la cavitat bucal i la respiració. El Rubén es va interposar entre el terrorista i la seva parella, i la Núria només va patir algunes rascades a les cames. «Sembla que no em passés a mi, semblava una pel·lícula, amb tanta sang que hi havia», explica.

La Núria va tenir inicialment la mateixa reacció que l’Alejandra. Se sentia «culpable» d’haver triat Cambrils com a lloc de vacances, d’haver salvat la vida gràcies al seu company, de no haver patit cap ferida important, com sí que va patir el Rubén, i de necessitar ajuda, perquè ella només tenia seqüeles psicològiques. Figueras és molt crítica amb el tracte «desagradable» rebut per les administracions. Inicialment, els Mossos la van fer sentir com si les ferides del seu company no fossin causades per un terrorista. Al CAP de Cambrils també es va sentir abandonada i tractada amb poca cura.

Finalment, els representants del Ministeri de l’Interior li van fer preguntes personals com els motius del seu divorci o quants diners cobrava i no la van informar dels nombrosos i embolicats tràmits burocràtics que hauria de fer a partir d’aleshores. Li van preguntar si tenia alguna assegurança de vida o si tenia advocat, quan ella pensava que l’estat la defensaria en el procés judicial. Va ser gràcies a la UAVAT i a l’Asociación 11-M Afectados por el Terrorismo que va començar a saber quin recorregut judicial i administratiu havia de seguir. Cinc anys després, admet que les ferides psicològiques no les té curades del tot, però el temps li permet acceptar els fets amb més tranquil·litat.