Paràsits va guanyar l’Òscar i va anticipar la tragèdia. Bong Joon ho mostrava en aquella faula social a una pintoresca família bregant amb el seu apartament inundat, l’aigua fins a la cintura i un torrent negrós manant del vàter. La setmana passada, en una nit tan plujosa, tres persones van morir afogades perquè la força de la corrent els va impedir obrir la porta del seu habitatge. Un veí amb problemes de mobilitat va morir intentat rescatar el seu gat. Una altra família es va salvar perquè els veïns van tallar amb una serra els barrots de la finestra quan l’aigua els hi arribava al coll. A causa dels 13 morts durant les precipitacions més grans que es recorden a Seül han tornat el focus a les banjiha, «mig enterrat» en coreà, símbol de les desigualtats socials en una de les ciutats més exuberants d’Àsia. Són semisoterranis foscos i insalubres, humits i florits, amb finestres que mostren les sabates dels vianants, tan exposats a les inundacions com a l’angoixa, amb drenatge i cobertura telefònica precaris.

Corea del Sud compta amb 330.000 banjihas i 200.000 estan a Seül, quasi el 5% dels seus habitatges. Són unes relíquies dels dies més àrids de la dècada dels 70 quan Pionyang enviava comandes per atemptar a Seül i amenaçava amb bombardejos, així que les autoritats van ordenar construir refugis en els soterranis dels edificis. El veloç procés d’urbanització va aconsellar, una dècada després, que es permetés ocupar aquells búnquers amb escasses modificacions per absorbir l’allau d’emigrants de les províncies rurals.

Seül ha promès aquests dies acabar amb les banjihas. «Aquestes inundacions torrencials ens han recordat de nou que els desastres no afecten a tots per igual i que perjudica més als desfavorits, als que tenen rentes més baixes i als minusvàlids que viuen en els semisoterranis», ha afirmat Jang Hye-young, del Partit per la Justícia. El pla consisteix a convertir-los en magatzems, oferir ajudes econòmiques als habitants i augmentar els habitatges de protecció oficial. Es van sentir les mateixes promeses després de les inundacions mortals de fa una dècada i, des de llavors, s’han sumat 40.000 noves banjihas.

Les banjihas no són el problema sinó el seu símptoma. L’habitatge a Seül és més car que a Nova York o a Tòquio si contemplem els salaris en l’equació. El seu preu mitjà s’apropa ja el milió d’euros després de duplicar-se en un lustre. La compra és quimèrica per als joves, amb salaris habituals de 1.500 euros, i els lloguers exigeixen dipòsits prohibitius. Els 500 euros mensuals per una bahinja són l’única escapatòria en un mercat immobiliari desbocat.

«Són una problemàtica social, no arquitectònica. Les ajudes socials han augmentat en els últims anys, però no prou i les classes més baixes encara estan desemparades. No és intel·ligent acabar amb les bahinjas sense oferir una alternativa», comenta Sungha Kim, arquitecte. «Quan estudiava a la Universitat Hangyang molts dels meus companys arribats de la resta del país vivien en elles», recorda.

En la societat coreana, l’altura de l’habitatge revela l’estatus. Els habitants de les banjihas carreguen l’estigma. Paràsits també fa referència a aquesta característica pudor humida incrustada a la roba i els llençols que els identifica.