«Prou, s’ha acabat! Aneu al botavant / vós i galleda i tamboret de fusta», li feia dir Joan Oliver, Pere Quart de nom de ploma, a la vaca suïssa del seu Bestiari (1937), i afegia: «temps era temps hi hagué la vaca cega: / jo sóc la vaca de la mala llet». Tres dècades i mitja més tard, Lluís Llach publicava en format musical les confessions d’una bestiola no gens menys emprenyada: «La gallineta ha dit que prou, / ja no vull pondre cap més ou». I és que «la gallina ha dit que no, / visca la revolució». Rastres de totes dues actituds es troben ben visibles en l’esclat reivindicatiu i festiu de la manifestació de Barcelona que va sorprendre el món avui fa exactament deu anys.
Acumulació de malestar
Les revoltes esclaten per una acumulació de malestar; en termes perequartians, es produeixen quan la mala llet acumulada ja no cap a les mamelles de la vaca. Llavors tot es rebenta. Que de la revolta es passi a la revolució ja és una altra cosa; una revolució és un capgirament de les estructures, un canvi radical de direcció, i per fer-lo calen organització, lideratge i estratègia. La revolta és l’esclat de les insatisfaccions i pot ser o no ser el principi d’un procés de canvi. L’esclat d’aquella Diada del 2012 venia de lluny, acumulava una força que no s’ha apagat sinó que ha generat accions de clara voluntat capgiradora –com les que enguany commemoren el cinquè aniversari–, que en no reeixir ha fet bona la dita segons la qual l’esforç inútil condueix a la melancolia. Per això la Diada d’aquest any no serà com la d’aquell.
El 2012 el catalanisme era la vaca de la mala llet i la gallineta que deia prou. Però amb la joia pintada al rostre, seguint la proposta continguda en el títol d’una cançó d’en Llach de 1982: Amb el somriure, la revolta. Era un acte d’afirmació, un «som aquí i som molts», un «què us heu pensat?», un «no us equivoquéssiu pas». L’acumulació de malestar era el motor de la multitud, però l’expressió era en positiu, festiva, amb grups musicals, amb castellers, amb una mar de senyeres, amb una urbanitat que faria aplaudir els mestres que n’ensenyaven quan se n’ensenyava. Des de tots els racons de Catalunya va anar-hi gent i més gent. Ningú no podia deixar de veure-ho. Tampoc a Madrid. Ningú va deixar de veure-ho. Tampoc a Madrid.
La teoria del suflé
Però a la capital del regne no van considerar que calgués moure ni un dit per apagar aquella flamarada. Ràpidament es va posar en circulació la teoria del suflé, aquesta preparació gasosa que es desinfla amb facilitat.
Greu error de percepció, en la línia de tots els anteriors, els que havien conduït al que tenien ara davant dels nassos. I el que hi tenien eren dos milions de persones segons els organitzadors (1,5 milions segons la Guàrdia Urbana, 0,6 milions segons la delegació del Govern central). Si l’actitud passada havia portat tota aquella gent al carrer, què els feia pensar que la persistència en la ceguesa era la millor resposta?
El catalanisme havia viscut anys de relativa satisfacció amb el retorn de la democràcia a Espanya. Entre el sentiment de culpa del postfranquisme que va conduir els inicis de la transició, el tacticisme dels joves socialistes i el federalisme dels eurocomunistes, es va crear el clima propici no només per a la reinstauració de la Generalitat sinó per anar-la dotant de cada cop més competències. Quan no era per convenciment del governant espanyol era perquè aquest necessitava els diputats pujolistes o per afalagar els electors catalans. Els bons temps van tocar sostre amb els pactes del Majestic entre Jordi Pujol i el José María Aznar del primer Govern, el que parlava català en la intimitat perquè no tenia majoria absoluta. Quan la va tenir, al cap de quatre anys, es va acabar el bròquil i la senyera es va convertir en «ese banderín».
L’ofensiva aznariana
A partir de l’any 2000 el projecte recentralitzador de José María Aznar per transformar Madrid en el París d’Espanya, en definició de Germà Bel, va prémer l’accelerador a fons, i la mala llet va començar a acumular-se a les mamelles de la vaca catalanista.
La resposta va ser la reforma de l’Estatut impulsada per Pasqual Maragall per blindar competències contra les interpretacions recentralitzadores. Les Corts Espanyoles van fer anar les tisores de valent i el Tribunal Suprem va rematar la feina el 2010, fet que va provocar la primera gran manifestació, el juliol d’aquell any. La tornada del PP al Govern en la persona de Mariano Rajoy i el nombre creixent de sentències judicials que aplicaven, en concret la retallada del Suprem, van alimentar el clima que provocaria la riuada de manifestants de fa deu anys.
Que allò seria gros ho podia veure venir qualsevol que parés l’oïda a les converses de carrer, de cafeteria o de sobretaula a mesura que avançaven les setmanes. Les ganes no van agafar vacances a l’agost, sinó més aviat al contrari. La transversalitat era la característica, i la incorporació de persones anteriorment poc motivades per manifestar-se al carrer onejant una senyera estelada era la norma.
En Miquel, per exemple
El cronista ho va notar en el poble d’un miler d’habitants on s’estava aquell mes d’agost. Se sabia que els afiliats als partits hi anirien, és clar. Però també una munió de no afiliats que repartien les simpaties per diferents formacions, incloses de no nacionalistes.
I això incloïa l’animosa personalitat d’en Miquel, que podríem definir com un cas amb valor de termòmetre.
En Miquel havia estat treballador d’una gran empresa industrial. Afectat per una reducció brutal de plantilla, s’havia reconvertit en instal·lador autònom. D’esquerres de tota la vida, diríem que radicalment obrerista, havia anat a les municipals a la llista independent que sumava amb Iniciativa per Catalunya al Consell Comarcal. Al seu parer, Convergència era una màquina de defensar els interessos de la burgesia, Jordi Pujol l’encarregat principal de fer-la funcionar, i Artur Mas el seu escolanet. No eren els seus, de cap de les maneres, al marge de la bona entesa personal amb els seus amics convergents de base. Aquell mes d’agost, en Miquel no només va tenir molt clar que aniria a una manifestació que estaria plena de convergents, sinó que el seu entusiasme es disparava a mesura que passaven els dies: «Ja n’hi ha prou que ens facin beure a galet i ens aixequin la camisa, a aquesta gent els hem de donar una lliçó». «La farem tan grossa que sortirem a les notícies d’Austràlia». «Omplirem l’autocar i un munt de cotxes, hi anirà mig poble». «Ens hauran d’escoltar tant si els agrada com si no». «Serà espectacular!».
I el Miquel, i el Pere, i el Joan, i la Carme, i la Maria, i l’Enriqueta... de tot Catalunya van aplegar-se poble per poble per anar a la manifestació com qui va a un esdeveniment que sap que serà extraordinari. S’ha dit que ningú no preguntava a ningú què votava, i és cert. També és cert que en un poble hi ha qui guarda bé aquest secret i qui no té cap recança a significar-se, i els que significaven pels uns anaven de bracet amb els que ho feien pels altres, encara que haguessin competit a les eleccions i ho tornessin a fer a les següents.
El lema de la manifestació i de la pancarta que l’encapçalava era «Catalunya, nou Estat d’Europa». No deia res d’independència, de manera que la direcció d’Unió Democràtica, que proposava la pertinença de Catalunya a una Espanya confederal, va decidir anar-hi amb Duran i Lleida al front, ja que un Estat català es podia confederar. Però des del primer moment va quedar clar que aquella era una demostració independentista sense concessions, amb omnipresència de la senyera estelada. Van sorgir les comparacions gràfiques: si el 1977, a la manifestació per reclamar l’Estatut (la del «milió se segadors», segons el titular de la revista Interviú), el Passeig de Gràcia es va omplir de senyeres, trenta-cinc anys després les imatges tenien un aire de gran semblança amb un parell de diferències: la moda en el vestir i en els pentinats, i que a les quadribarrades del 1977 els havia nascut un estel dins un triangle.
Trenta-cinc venen a ser els anys que separen les generacions. La que exigia la independència havia reemplaçat en el paper protagonista la que havia lluitat per l’Estatut.
Però si la manifestació del 1977 va fer que a Madrid tothom comencés a rumiar «què fem amb Catalunya», i d’aquí l’operació pel retorn de Tarradellas i d’una Generalitat inicialment buida però que es podia anar omplint, la del 2012 va ser rebuda pels poders de l’Estat amb una fredor absoluta. Rajoy va dir a Artur Mas que es pintés el pacte fiscal a l’oli, Mas va convocar eleccions i el Parlament es va comprometre a convocar un referèndum. Seria el del 9 de novembre del 2014.
