«He portat una vida literària molt transhumant, com si no trobés el meu lloc»

Aquell dia venia d’Ourense, on viu (estava de mudança), amb el seu accent gallec intacte, amb l’èxit del seu llibre últim, Obra maestra, espetegant encara en la seva estima i també en l’esperança de continuar escrivint així. El vam convidar que s’assegués a parlar amb nosaltres en un ampli menjador on només hi havia aigua recent, molt freda, sota uns finestrals generosos que deixaven que la claredat gairebé estiuenca permetés ombres que perllongaven alguns trets de la cara, per exemple, els del seu nas, que aquell migdia baixava cap a la boca i, de vegades, fins i tot arriba sobre la camisa.

Parlar amb ell és molt més que preguntar, ja que els seus ulls, mentre respon, també van preguntant a l’entrevistador, la tasca del qual és més fàcil perquè ell també ha estat un periodista peculiar, algú que es pregunta a si mateix i pregunta als altres sense que ni ell ni els altres sàpiguen que el que fa és interrogar-se cap endins.

Juan Tallón. La seva novel·la Obra maestra ja és una redundància, ja que fa referència a una obra mestra, la de l’escultor Richard Serra, probablement robada del Museu d’Art Reina Sofia, i també pot referir-se ja a la mateixa novel·la. Doncs Obra maestra, rebuda amb l’expectació que va néixer amb les obres anteriors, especialment amb Rewind (com l’última, també publicada per Anagrama), de seguida va pujar com una serp imparable a l’estima de lectors de totes les exigències.

Vet aquí el que li preguntem i el que va respondre Tallón, que aquesta setmana, per cert, s’estrena com a articulista a Abril, el suplement literari de Prensa Ibérica, poc després, a més, que s’inclogués en aquesta nòmina de col·laboradors el xilè Alejandro Zambra.

És davant de la major part dels teus llibres.

Davant les meves obres en espanyol. Falta la meva obra gallega. Jo vaig començar a escriure en gallec. Després El váter d’Onetti el vaig traduir a l’espanyol i me’l van publicar i, des de llavors, ja no he tornat a escriure en gallec.

Ho troba a faltar?

Sí, però és que… no hi penso gaire. Potser el meu llibre següent es publicarà en gallec i en espanyol, no ho sé.

I per què no ha trobat editor en gallec?

No ho sé. Potser no valia la pena ser publicat en gallec. Però, per què sí en espanyol? Tampoc no ho sé. El sistema literari gallec és feble. Bé, és esplendorós a l’àmbit de la poesia. Però el de la narrativa no tant. I… ho deixaré aquí.

Bé, té èxit en espanyol, no està malament, no?

És clar que no. Però ara s’espera que faci alguna cosa nova. Jo espero que tant de bo sigui una cosa nova i bona. Aquesta ha estat sempre la meva vocació: pujar l’aposta i girar 180 graus.

Tots els llibres són diferents, sí.

És que he portat una vida literària molt…

Transhumant?

Sí. Molt transhumant. Com si no trobés el meu lloc. Potser perquè estava buscant el camí per arribar a Anagrama. Sempre havia volgut publicar a Anagrama. Recordo que vaig enviar la meva cinquena novel·la a Anagrama i Herralde em va dir que no. Però, bé, cal fer marrades per arribar als llocs, buscar la manera d’aproximar-se.

Quina va ser aquesta manera?

Escrivint un llibre que em suposés un repte. Amb ambició narrativa i en l’escriptura. Un dia algú em va trucar des d’Anagrama i va ser un moment… especial, però frustrant. Perquè em van trucar just quan acabava de signar amb Espasa. I vaig pensar: el tren de la meva vida acaba de passar i no hi he pogut pujar. Però vaig pensar: al llibre següent. I sabia de l’interès d’Anagrama i els vaig el oferir i me’l van publicar.

«Rewind». Com va néixer aquest llibre?

Va ser un esquema que va acabar en novel·la. A mi m’han agradat les novel·les narrades des de diferents punts de vista. Passa sovint, no? No tothom veu les coses de la mateixa manera. I explicar aquest desajust sempre m’ha semblat molt atractiu. Així va néixer Rewind: tenia un esquema i vaig buscar una història per a aquest esquema. Al final va sorgir l’explosió d’un edifici. D’acord, i quines en són les conseqüències? Aleshores vas tirant a l’olla ingredients. De sobte em vaig veure davant d’una novel·la sobre el dol i sobre com les persones poden ser destruïdes però no derrotades. És la capacitat de sobreposar-se. O no. Perquè alguns no són capaços de sobreposar-se. Després em vaig adonar que no era una novel·la sobre com ens recuperem, sinó de l’amor i l’amistat. I sí, sobre el patiment i la mort també.

Després va arribar Obra meestra, l’estructura de la qual és semblant a Rewind.

És curiós: Obra meestra va sorgir abans que aquest i aquest i aquest [Tallón assenyala els llibres que hi ha sobre la taula], que aquests cinc llibres. Se’m va acudir el 2009. Comparteix estructura amb Rewind, com dius, però no va néixer d’un esquema. Va ser l’intent de comprendre com havia passat una cosa tan sorprenent: la desaparició d’una enorme i molt pesada escultura. Quina sorpresa! Va ser un sospir cap a dins. Però no trobava la manera d’explicar-la, Juan! I, al llarg dels anys, em limitava a compilar informació i després a demanar testimonis. Un dia vaig trobar la manera de narrar i aleshores ja tot va ser més o menys ràpid.

Aleshores… ja ha trobat el seu estil?

Potser he trobat a cada novel·la el punt d’evolució de l’estil de què he estat capaç. Crec que amb la pràctica, el meu estil, el que és la veu, ha canviat. I tant de bo continuï canviant. Per no fer mai del teu estil un estil. Perquè això és estancament. No dic que no tingui uns trets distintius. Dic que sigui més poderós el canvi. Així que espero que la novel·la següent registri aquesta temptativa d’evolució. Perquè a mi em sembla que l’estil és al servei del llibre i no el llibre al servei de l’estil. Cada història requereix un estil diferent. No pots estar escrivint llibres diferents de la mateixa manera.

Com se sentia mentre arribava el moment en què la gent ja sap qui és?

Sempre he pensat que havia de perseverar. Pensava: segueix i potser arribarà el teu moment. He comptat amb l’alè del meu pare: «arribaràs, arribaràs. Tranquil.»

I ja li va dir: «Has arribat»?

No.

I vostè, a si mateix, què es diu?

Que mai no és suficient. Perquè potser el teu mèrit no és haver seduït amb dues novel·les Anagrama, sinó seguir publicant a Anagrama. Em fa por que m’hi pugui sentir còmode i em torni un autor que treballa amb confort: no et va malament fent-ho així, segueix fent-ho així. Això em fa pànic perquè em sembla que això condueix al desencís: Tallón segueix fent el mateix. Doncs no. Cal ser ambiciós i prendre riscos. Apujar l’aposta, com he dit abans. Les coses poden no sortir bé, però això és preferible al fet que surtin bé però com les altres dues novel·les.

Però a les seves últimes dues novel·les hi ha simetries.

És que jo crec que una escultura és un personatge, un ésser viu. En aquest sentit, havia d’explicar la seva vida com la d’una persona. Però no només explicant què fa o diu, sinó com la veuen les persones que l’envolten. Ampliar el focus, donar context. Expliques la història de l’escultura i fins i tot d’un museu nacional i, així, expliques la vida d’un país, oi? És complex, però si tractes els teus personatges com a persones… adquireixen atributs reals i creïbles.

Totes les novel·les tenen personatges. Per què s’ha lliurat a explicar la vida dels altres, més que no pas la vida pròpia?

Bé, jo no he estat aliè a aquesta manera de narrar, però potser ja ha quedat enrere. Encara que, bé, encara que no s’expliqui de manera expressa, un hi és. Formes altres personatges amb retalls teus. Amb allò que has viscut, sentit o acumulat. I això t’ajuda a empènyer la novel·la. Així que un està en tot, però fos. Esborrat, potser, però hi ets.

Vostè té, a més, una relació molt empàtica amb els personatges. Sobretot si són escriptors.

Sí. Potser sóc víctima d’un amor irracional per la literatura i per la passió d’escriure i per la fascinació que em generen els escriptors. I això genera pensar que aquest és el millor ofici del món. Potser no ho és, però al meu cap ser escriptor és fascinant. Per això fico escriptors com a personatges de les meves novel·les. I treballo amb els noms reals. Això lliga la novel·la alhora. Està bé: intento explicar el present.

Com intueix vostè que era Onetti?

Un home ple de fantasmes, enigmàtic, contradictori, mortificat i… crec que l’escriptor més important i genuí i diferent de tots. Jo no crec en això dels escriptors favorits, però si m’hagués de quedar només amb un, em quedaria amb ell. Pel que era capaç de fer amb els seus personatges, amb les seves frases… M’hauria agradat tant de conèixer-lo!

Però ara resulta que Onetti està gairebé descatalogat.

Ja. Bé, a mi no m’afecta perquè tinc la seva obra. Però sí que em produeix perplexitat com la velocitat del món no permet aturar-se i mirar enrere i rescatar. Avui, potser, un escriptor té una vigència de 20 anys i prou. L’altre dia em preguntava quins llibres dels anys vuitanta han estat reeditats. És complicat. Passen els anys i sobre Onetti, per exemple, va quedant més la llegenda que els seus llibres.

Ha anomenat la literatura d’avui. És difícil trobar avui alguna cosa que sobreviurà?

L’escriptura és producte del temps en què s’està. Però avui hi ha una velocitat que tot adquireix una caducitat gairebé immediata i és difícil pensar quines obres sobreviuran. Això és així. No dic que no hi hagi autors capaços de fer alguna cosa bona, una altra cosa és que resisteixin el pas dels anys. D’això no n’estic segur.

Vaig preguntar a una persona què destacaria de la literatura de Tallón i em va dir que l’empatia que té amb els personatges. Això és perquè vostè té una bona relació amb si mateix?

Sí. Tinc una relació molt bona amb mi mateix. No he patit cops de vida. No he experimentat processos traumàtics, ni al meu entorn, i sempre he volgut fer això que estic fent. I sí, la meva relació amb mi mateix és perfecta. Això no vol dir que no tingui actituds o comportaments erràtics. Però crec que en ser tan feliç fent el que faig, s’acaba filtrant el llibre mateix. Per això els meus personatges, d’alguna o altra forma, tenen certa tendresa. I, sí, potser això és perquè tinc bona relació amb mi mateix.

Hi ha una frase del Che Guevara que diu: «Cal endurir-se, però no perdre mai la tendresa».

Sí. I jo crec que la tendresa cal fer-la emergir. Perquè ens fa sentir millor. Com que ens costa horrors posar-nos al lloc de l’altre i... per què cal incomodar? No dic que deixis de dir el que pensis, però per què fent mal?

Sent ràbia per la literatura?

Sí. Però és una ràbia tendra, domesticada. És més una passió.

Com domina la imaginació perquè sempre sembli real allò que explica?

Sempre he tingut la temptació de la invenció: crear alguna cosa que no existeix o que no va passar. Potser perquè, en un primer moment, em seduïen els llibres amb móns inventats. Bé, jo crec ficcions però vull que es puguin llegir com a històries reals. Simplement cal buscar la fórmula que connecti allò que has inventat amb la vida real. Sempre barrejo realitat i ficció amb el propòsit que la gent cregui que va passar així, que simplement explico el que va passar en realitat o rescat les coses de la memòria.

Vostè ja es considera un escriptor únic?

No he experimentat mai la síndrome de l’impostor. Sempre m’he considerat escriptor. I mai m’ha fet vergonya dir-ho. Potser perquè el meu primer llibre va ser en realitat el cinquè. O sigui: vaig escriure molt abans de publicar. Ara bé... un escriptor únic? Tots els escriptors som diferents. I aquesta és una aspiració que tots hem de tenir: ser únics, no?