El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va proposar ahir a l’Estat negociar un «acord de claredat» per pactar un referèndum d’autodeterminació, seguint l’anomenada via canadenca per la qual, abans, intentarà sumar aliances a Catalunya amb actors polítics, socials, econòmics i sindicals. Així ho va anunciar durant el seu discurs al debat de política general al Parlament, quan va desgranar el seu pla per a la «resolució del conflicte polític», amb una proposta «dirigida al conjunt del país i amb vocació de representar a una amplíssima majoria de la ciutadania».

El full de ruta d’Aragonès passa per una proposta «inclusiva», «escrupolosament democràtica» i «homologable a nivell internacional», al·ludint així als referèndums d’independència pactats entre Canadà i Quebec o entre Regne Unit i Escòcia. Seguint precisament la via canadenca, el president proposa a l’Estat un «Acord de Claredat», que «identifiqui quan i com Catalunya pot tornar a exercir el dret a decidir», sumant «el màxim suport i la màxima complicitat de la societat catalana». Partint dels «aprenentatges» del referèndum del 2017, l’objectiu és implicar al màxim d’actors en aquesta proposta, que «tothom reconegui el resultat» del referèndum i que es «puguin teixir les complicitats internacionals». «Només la legitimitat d’un referèndum acordat pot substituir a l’1 d’octubre», va dir.

Segons Aragonès, el precedent de les consultes populars d’independència de fa una dècada, la consulta del 9 de novembre de 2014 i el referèndum de l’1-O demostren la «majoria molt plural» d’un «82% de catalans» a favor d’un referèndum. De fet, el 2012, la ponència política congressual del PSC defensava una reforma constitucional federal, si bé preveia que, en cas de ser rebutjada pels catalans en un referèndum, s’activessin altres instruments democràtics -com una llei de claredat similar a la canadenca- que establissin les condicions per verificar el suport ciutadà a una eventual secessió de Catalunya. El 2019, dos anys després de l’1-O, el llavors president del Parlament, Roger Torrent, va proposar també un «pacte de claredat» inspirat en el de Canadà i Quebec, una idea que es van mostrar oberts a estudiar els comuns, mentre que els sectors més unilateralistes de l’independentisme van marcar distàncies.

Segons fonts de Presidència, la proposta d’Aragonès s’executarà en dues fases: la primera a nivell intern a Catalunya, per recollir suports i teixir consensos amb partits i actors polítics, socials, civils, econòmics i sindicals, a més de començar a explorar suports internacionals. Un procés intern que estarà «pilotat» des del Govern en diverses trobades, seguint l’exemple de fa anys del Pacte Nacional pel Referèndum, si bé encara no s’ha definit si el cap visible serà un membre de l’Executiu català o una figura nova o externa, han apuntat aquestes fonts. I una vegada s’hagi construït aquest primer acord i les seves bases, que podrien plasmar-se en un document final, s’iniciaran les converses amb l’Estat, una segona fase que, segons avisen aquestes fonts, «no serà immediata».

Madrid no ho comparteix

La resposta del Govern central va arribar poc després, a través de la seva portaveu, Isabel Rodríguez, que va subratllar que «la via del diàleg» marcada a l’inici d’aquesta legislatura «està donant els seus fruits», encara que la Generalitat manté «les seves pretensions de màxims, que no són en absolut compartides pel Govern». «El marc en el qual es mou el Govern en les seves relacions amb la Generalitat és la taula de diàleg», que es va reunir el juliol, on continuen «avançant cap a la normalització», va afirmar la portaveu de l’Executiu.

Per la seva banda, el primer secretari del PSC i cap de l’oposició a Catalunya, Salvador Illa, va rebutjar el pacte de claredat i va afirmar que el Govern «és una joguina trencada». Illa va dir que és favorable a votar «acords», però no «ruptures», per la qual cosa no sintonitza amb una proposta que «no resol res».

Tampoc va avalar la proposta, per motius diferents, la portaveu de la CUP en el Parlament, Eulàlia Reguant, que va titllar de «inútil» el pla del president, perquè «la Moncloa no ha trigat ni 30 minuts a descartar-lo». Qui sí va obrir la porta porta a estudiar la proposta an ser els comuns, la líder parlamentària dels quals, Jéssica Albiach, va recordar que ells mateixos la van plantejar fa cinc anys.

Junts demana concreció

El líder de JxCat al Parlament, Albert Batet, va emplaçar Aragonès a aclarir si pensa complir l’acord d’investidura que el va portar a la presidència: «Com podem confiar ara en una nova proposta si no es compleix l’acord que va facilitar la seva investidura?». «Avui no pot defugir la pregunta, volem saber si pensa complir o no els tres punts de l’acord que per a nosaltres són essencials: direcció estratègica de l’independentisme, coordinació estratègica a Madrid i taula de diàleg. Per a nosaltres és bàsic. Aquí sí que necessitem claredat», va sostenir Batet, que va dedicar més de tres minuts del seu discurs a repassar l’obra de govern que han dut a terme els consellers de JxCat en l’actual legislatura. Batet va dir que Aragonès «no pot actuar al marge de la coalició» ni oblidar que presideix un govern de dos partits.

El líder parlamentari de JxCat bva assenyalar que «la millor garantia d’estabilitat és el compliment de l’acord d’investidura»: «No volem que aquest acord passi a la història».

Què diu la llei canadenca que inspira l’Acord de Claredat?

La «Llei de claredat» del Canadà s’esmenta periòdicament com exemple del què hauria de fer Espanya respecte de Catalunya. Però, què diu la «Llei per fer efectiu el requisit de claredat establert per la Cort Suprema en referència a la secessió del Quebec»?

1. Qualsevol província té el dret a convocar un referèndum per saber si els seus ciutadans es volen separar del Canadà.

2. El resultat d’aquest referèndum només es podrà prendre en consideració si el text de la pregunta és considerat clar i inequívoc pel parlament canadenc.

3. El parlament determinarà si el resultat és prou contundent per dir que expressa la voluntat de la majoria: considerarà el percentatge de vots afirmatius però també la participació i «qualsevol altra circumstància rellevant».

4. Si el parlament avala la pregunta i el resultat, s’entén que existiria «una expressió de voluntat democràtica que donaria lloc a l’obligació d’entrar en negociacions que puguin conduir a la secessió».

5. La constitució no reconeix la secessió unilateral. La separació del Quebec per voluntat pròpia exigiria canviar la constitució canadenca, iniciativa que al seu torn requeriria «negociacions que involucraran al menys als governs de totes les províncies».

6. No s’engegarà el procés de canvi constitucional fins que els governs estatal i quebequès s’hagin posat d’acord en els aspectes més rellevants de la secessió.