Les quatre fuites registrades –presumptament un sabotatge– als gasoductes Nord Stream 1 i 2 són l’últim episodi en el minvant subministrament de gas rus a Europa i potser l’últim capítol d’una dependència energètica de Rússia forjada durant dècades. La que fins fa pocs mesos era la principal font de gas natural per a la Unió Europea s’ha vist relegada fins a la penúltima posició en el rànquing de proveïdors del bloc comunitari. Així ho apunta la Xarxa Europea de Transmissió de Sistemes Operadors de Gas (Entsog, en les seves sigles en anglès).
Segons el monitoratge de l’Entsog, que centralitza les dades d’arribada de gas a través de gasoductes, per vaixells i també del nivell d’emmagatzematge dels països de la UE, el gas rus ja només suposa el 8% del consum total a Europa.
Abans de l’inici de la invasió d’Ucraïna, s’acostava a la meitat. Gairebé un terç del gas importat per la UE des de Rússia anava a parar al mercat alemany, cosa que il·lustra la dependència de les importacions fòssils russes desenvolupada per la primera economia europea i que va començar quan la Unió Soviètica encara existia.
Quatre interconnexions
Especialment dependent del gas rus són els països que no disposen d’una infrastructura de plantes per transformar el gas liquat, com Alemanya, Àustria i Hongria. Berlín construeix a marxes forçades diverses plantes desgasadores al mar del Nord, que haurien de començar a funcionar l’any vinent.
Quatre són les principals interconnexions gasístiques que uneixen Rússia amb Europa Central: els gasoductes del Nord Stream 1 i 2, que travessen el mar Bàltic –el primer va deixar de subministrar gas a finals de l’agost passat, oficialment per un problema tècnic, i el segon mai va arribar a entrar en funcionament després de no rebre la certificació necessària per part de les autoritats alemanyes-; el gasoducte Jamal, que connecta Rússia i Alemanya a través de Bielorússia i Polònia, no subministra gas des del maig passat; pel trànsit que travessa Ucraïna, continua fluint gas; i el Turkstream, que connecta Rússia amb Itàlia a través del mar Negre, Turquia i Grècia, que en l’actualitat també continua en funcionament.
El ministre d’Economia i vicecanceller alemany, el verd Robert Habeck, ha dit recentment que la quantitat de gas rus que arriba actualment a Europa pot ser considerada «dosis homeopàtiques». Alemanya busca des de fa mesos alternatives a una font d’energia que té els dies comptats. Els processos productius de la indústria alemanya són altament dependents del consum de gas i, tot i que actualment les reserves de la primera economia europea ja superen el 90%, Berlín tem haver d’introduir mesures de racionament quan el consum comenci a augmentar en llars i empreses amb l’arribada dels mesos més freds.
L’opció del Midcat
Actualment, i segons les xifres d’Entsog, el gas liquat que arriba amb vaixells a Europa ja és la principal font de subministrament per al consum del Vell Continent. Aquest gas liquat, procedent en part dels EUA, va superar definitivament el gas rus l’abril passat.
El gas procedent de Noruega es presenta també com una alternativa complementària al gas liquat i ja s’ha convertit en la segona font de subministrament del mercat gasístic europeu. Els governs de Polònia, Dinamarca i Noruega han inaugurat aquesta setmana el Baltic Pipe, gasoducte que connecta el país nòrdic amb el d’Europa oriental. Es tracta d’una desviació d’uns 900 quilòmetres de longitud de l’Europipe II, que ja connectava prèviament Noruega amb el nord d’Alemanya. La capacitat de subministrament noruega és, no obstant, bastant més limitada que la de Rússia.
En aquest context, Algèria, dècim productor mundial de gas, es posiciona com una altra alternativa seriosa. Itàlia –que, igual com Espanya, està connectada per gasoducte amb el país nord-africà– ja ha acordat amb Alger la compra de 25.000 milions de metres cúbics de gas per a finals d’any. La capacitat de creixement de gas algerià és enorme: actualment és la tercera font de subministrament de gas a Europa, però molt lluny del gas liquat i del gas natural procedent de Noruega.
El gran problema del gas algerià subministrat a Espanya i Itàlia és la falta de connexions gasístiques entre el sud i Europa del nord i Europa Central. El Govern de Pedro Sánchez, amb el suport exprés del canceller alemany Olaf Scholz, insisteix en la necessitat d’impulsar el projecte del Midcat, que passa per les comarques gironines, i aposta per un cofinançament de la Comissió Europea. El Govern de França, país pel qual també hauria de passar aquest nou gasoducte, es continua mostrant, tanmateix, reticent a donar llum verda al projecte.
