Creixement, creixement, creixement. Així resumeix la primera ministra britànica, Liz Truss, les prioritats econòmiques. Però, de moment, l’única cosa que ha crescut amb el seu minipressupost és la inflació, el dèficit i els tipus d’interès. La drecera de rebaixar impostos només ha empitjorat les coses. «Les polítiques dirigides a un veritable creixement requereixen un llarg esforç, una marató de reformes difícils de dur a terme, no aquesta carrera embogida», assenyala John Van Reenen, professor de la London School of Economics, que es pregunta si el Regne Unit podrà ressorgir, o si el mal, després de dècades d’estancament, ja és massa profund.

Què passa al Regne Unit? La rica potència de sòlides institucions liberals viu un lent i perllongat declivi econòmic. Brexit, covid i ara la guerra a Ucraïna han agreujat la situació, però el deteriorament s’arrossega des de fa molt més temps. «El declivi per al Regne Unit és un veritable perill. És un país poderós, però va enrere», afirma Torsten Bell, economista del think tank independent The Resolution Foundation. El creixement econòmic és zero en aquests moments. Bell apunta com a causa important la gran desigualtat existent a la societat britànica, que ha anat augmentant des dels anys 80 i és més gran que a altres llocs d’Europa. La productivitat és baixa i fa temps que no pugen els salaris.

Carolyn Fairbairn, empresària i antiga directora de la Confederació de la Indústria Britànica (CBI), afegeix el problema de la connectivitat, amb una xarxa de transports molt per sota del nivell europeu, la banda ampla, encara inaccessible a algunes zones del país i un dèficit greu en educació, inclòs el reciclatge d’adults. Remeiar aquests mals que llasten el creixement requereix temps i un pla fiable. «Si la política canvia constantment, no hi ha inversions», apunta Fairbairn.

Truss creu, en canvi, tenir una fórmula exprés amb un minipressupost que, segons alguns, sembla la nota de comiat d’un suïcida. Una destrossa econòmica i l’harakiri polític. Entre la indignació i la desesperació, al Partit Conservador temen que el mal sigui irreparable. Abans de la presentació del pla el 23 de setembre, els conservadors anaven vuit punts darrere dels laboristes. La mitjana ara a les enquestes és de 23 punts, l’avantatge més gran per a la formació de Keir Starmer des de l’any 2010.

El «Black Wednesday»

Al professor John Curtice, gran guru dels sondejos, la situació li recorda al que va passar fa 30 anys, quan el Govern conservador es va veure sacsejat pels mercats financers en la jornada en què la lliura esterlina va ser expulsada del Mecanisme Europeu de Canvi i va passar als llibres de text com el Black Wednesday (Dimecres Negre). Allò «va destruir el bagatge de competència econòmica del Govern i va posar els fonaments per a la derrota dels conservadors el 1997», assenyala Curtice. Ara sospita que la història es tornarà a repetir.

El 62% dels britànics volen unes eleccions generals anticipades. Si els laboristes veien complicada la possibilitat d’arribar al poder, de cop comencen a demostrar que estan preparats per governar. En la recent conferència del partit a Liverpool es va reforçar la línia centrista del Nou Laborisme.

A Starmer li ha costat desprendre’s del llegat extremista de Jeremy Corbyn. Ara curiosament l’extremista és una conservadora i presideix el Govern. La conferència va ser un exemple d’unitat i disciplina, en contrast amb el que va passar amb els tories a Birmingham. Starmer és un polític sobri, una mica rígid, i encara que com a orador resulta només passable, transmet una sensació de serietat.