Els ajuntaments encara estan molt lluny de la paritat a Catalunya

500 poblacions catalanes no han tingut mai una alcaldessa en més de 40 anys de democràcia

Una dona treballa amb l'ordinador

Una dona treballa amb l'ordinador / Freepik

Redacció

El 1979, quan es van celebrar les primeres eleccions municipals des de la recuperació de la democràcia, només 20 dones van ser elegides alcaldesses dels 947 ajuntaments que hi ha a Catalunya. Actualment, el mapa ha millorat, però segueix molt lluny de la paritat, amb poc més de 200 dones al capdavant. A més, hi ha 500 poblacions catalanes que no han tingut mai una alcaldessa en més de 40 anys de democràcia. És a dir, més de la meitat.

A Barcelona, sense anar més lluny, només fa dos mandats que una dona va assumir per primera vegada la vara d’alcaldessa. A Lleida i Tarragona encara no s’ha produït aquesta imatge. És innegable que s’ha avançat, però també que queda molt camí per recórrer. Perquè les xifres encara fan posar vermell.

No obstant, no tot és negatiu. Els pobles petits són la gran assignatura pendent, però si posem el focus en les grans ciutats, les estadístiques milloren de forma considerable, segons dades de l’Institut Català de les Dones.

Per població, igualtat

De les 11 poblacions amb més de 100.000 habitants, sis estan governades per homes i cinc per dones, entre elles la capital, Barcelona. Així doncs, si ens fixem en percentatges de població, sí que hi ha gairebé igualtat: 3,7 milions de catalans tenen una alcaldessa i gairebé 3,9 milions tenen un alcalde. Però el que decanta clarament la balança són els més d’1,6 milions de barcelonins, i per això aquesta realitat podria fer un tomb després de les eleccions municipals. Només un dels candidats amb opcions d’arribar a l’alcaldia és dona, Ada Colau.

També la segona ciutat més poblada de Catalunya té un lideratge femení, el de la socialista Núria Marín, que governa a l’Hospitalet de Llobregat des del 2008. Del mateix partit són Marta Farrés a Sabadell i Núria Parlón a Santa Coloma de Gramenet, cinquena i novena ciutats de Catalunya. L’altra ciutat amb més de 100.000 veïns és Girona, amb Marta Madrenas (Junts), mentre que Mireia Ingla (ERC) lidera la següent de la llista, Sant Cugat del Vallès -amb 90.000 residents.

En canvi, als pobles petits, que són la gran majoria (més de la meitat tenen menys de 1.000 habitants), el percentatge d’homes al capdavant d’un consistori és molt elevat. Dels nuclis de menys de 5.000 habitants, només dos de cada 10 estan dirigits per dones. A les localitats de menys de 10.000, només un 23% són alcaldesses. Què explica aquestes dades? Segons la politòloga Ana Sofía Cardenal, hi ha principalment dues «barreres»: la dificultat de «conciliar», que s’accentua als pobles petits per l’«escassetat de serveis i infraestructures», i els «estereotips de gènere», que s’amplifiquen en aquestes zones de vot més «conservador».

En aquest sentit, Cardenal recorda que les dones porten habitualment el pes de les tasques domèstiques i les cures familiars. Una cosa que passa tant als municipis petits com als grans, però a les zones rurals hi ha menys «serveis», com escoles bressol, i menys possibilitats d’«externalitzar» les cures. Però hi ha també una «barrera cultural». La politòloga atribueix la baixa participació en política a una «autoinhibició»: «Com a dona, s’espera que facis certes coses i no d’altres».

No obstant, la falta de serveis no es dona a les poblacions d’entre 20.000 i 50.000 habitants, com són la gran majoria de les capitals de comarca, on el percentatge de dones alcaldesses tampoc arriba al 30%. Figueres i Vic estan governades per dones, però no Reus, Vilafranca del Penedès o Igualada. A més, cap d’aquestes ciutats ha tingut mai una alcaldessa. Una circumstància que es dona, concretament, en 538 municipis catalans, entre ells Tarragona i Lleida. I així seguirà amb gairebé tota probabilitat després del 28-M, perquè els partits amb possibilitats de governar presenten homes com a alcaldables.

Catalunya i Espanya

No és una situació aïllada. Passa igual a Mataró, Sant Adrià de Besòs, Cornellà de Llobregat, Sant Joan Despí, Manlleu, la Llagosta, Olot o Sant Feliu de Guíxols. Mai han tingut un lideratge femení.

Al conjunt d’Espanya, les xifres es repeteixen. Actualment, hi ha 1.630 alcaldesses, cosa que suposa que governen en el 20% dels municipis, davant el 80% restant, que està copat pels homes. El 1979 eren 104 dones, i només representaven l’1% del total de poblacions.

Altres dades ajuden a entendre el panorama actual i com ha evolucionat. El 1979, la majoria d’alcaldes homes provenien del sector primari: un 45% eren agricultors. Les dones, les poques que arribaven a ser alcaldesses, eren mestresses de casa en un 30% dels casos. Avui, la majoria d’homes encara treballen en el sector de l’agricultura, tot i que n’hi ha una bona part que són directius. Les alcaldesses provenen del sector dels serveis i de l’educació.

També s’ha produït un altre canvi important respecte el 1979: els alcaldes han envellit. Quan Espanya va entrar en democràcia, un de cada 10 alcaldes tenia menys de 30 anys i gairebé tres de cada 10 no arribava als 40. Després de les eleccions del 2015, un de cada 100 tenien menys de 30 anys i un de cada 10, menys de 40. Un reflex de la situació demogràfica del país: amb una població cada vegada més envellida, sobretot als pobles petits, que conformen el 70% del territori.

Cardenal admet que la situació «està canviant» amb el pas del temps, però avisa que ho fa a «dues velocitats», amb una diferència substancial entre pobles i ciutats. Primer, perquè els pobles petits i més rurals acostumen a ser més «conservadors» i, després, perquè la gent jove, a qui afecten menys les «barreres» culturals i els «estereotips», se’n va dels pobles.

Tot i això, sempre hi ha excepcions que confirmen la regla. Com els dos municipis de Catalunya que presenten una llista integrada només per dones, la de Junts a Cadaqués (Alt Empordà) i la del PSC a Botarell (Baix Camp). Ho han pogut fer perquè no arriben als 3.000 habitants, límit a partir del qual s’aplica la llei de paritat. No va tenir la mateixa sort la CUP a Moià, que va haver de canviar la candidatura perquè la JEC li va retreure un excés de dones.

Però una cosa són les llistes i les bones voluntats, i l’altra, els espais de poder. I és aquí on encara queda molt per fer.