Del foc a les brases

Si María Guardiola pensava que amb les eleccions celebrades ahir aconseguiria prou autonomia per governar en solitari i poder prescindir, així, del suport de Vox, s’ha equivocat. Ha sigut una aposta fallida que l’ha portat a caure del foc a les brases, a anar de mal en pitjor, i això malgrat la caiguda absoluta del PSOE. Ara Guardiola tornarà a necessitar els d’Abascal per a la investidura, i també per aprovar pressupostos i lleis, així que pot veure’s forçada a fer més cessions de les que li demanaven fa tan sols dos mesos. Només cal fixar-se en les exigències de la ultradreta que acaba d’assumir el PP a la Comunitat Valenciana. I això sempre que el president de Vox no compleixi l’amenaça d’exigir la retirada de Guardiola per donar suport a un govern dels populars. Extremadura ha mostrat a les urnes que Vox creix sense necessitat gairebé de presentar-se, perquè el seu candidat, Óscar Fernández, era fins ara un perfecte desconegut. És cert que aquesta vegada Abascal s’ha abocat a la campanya, però també ho és que la ultradreta s’enfila sense haver de fer res, com la destinatària d’un vot d’impugnació a tot.

Guardiola sí que ha aconseguit, però, l’objectiu d’arruïnar la carrera política del socialista Miguel Ángel Gallardo, un mal candidat, que portava a l’esquena la càrrega d’estar imputat en el cas del germà de Pedro Sánchez i que ha perdut pràcticament sense arribar a plantejar combat. En el que durant dècades va ser un fortí del socialisme, el PSOE ha quedat ara reduït a la mínima expressió, amb la pèrdua de 10 escons i relegat a la tercera posició en algunes poblacions. L’electorat socialista sembla haver optat per quedar-se a casa, la qual cosa fa difícil saber si es reserva per a una més bona ocasió (i candidat) o fins a quin punt s’ha passat a votar altres opcions. Unides per Extremadura ha pujat 3 escons. Costa de dir també si aquest catastròfic resultat assenyala el principi del final del sanchisme, com proclama el PP, un partit que tampoc no gran cosa de què alegrar-se.