Xavier Domènech, exlíder dels Comuns: «M’han sondejat de diferents espais polítics, però no em plantejo tornar»

«Xavi, tot està anant malament i tinc la sensació que tu n’ets el principal responsable». Qui era a l’altre costat de l’auricular pronunciant aquesta frase era Pablo Iglesias. Agost del 2015, precampanya de les eleccions catalanes. L’independentisme les havia plantejat com un plebiscit i els Comuns, amb Ada Colauja com a alcaldessa de Barcelona, es desentenen de la campanya i de la candidatura de Catalunya Sí que es Pot. Xavier Domènech (Sabadell, 1974) encaixava aquest diagnòstic del llavors líder de Podem en una casa fora de Barcelona amb poca cobertura. «Em va caure un xàfec a sobre», recorda.

L’afirmació no s’ha de prendre només en sentit metafòric perquè va acabar amb la roba amarada en el periple d’intentar que no es tallés la trucada. Però sí, l’alvocat també va tenir derivada política. Llavors ell, historiador i professor d’universitat, era una persona implicada en política fins a la medul·la des de la seva joventut, però també un desconegut per al gran públic. Tot i que la seva trajectòria i el seu tarannà van enlluernar ràpid els principals líders de l’esquerra rupturista forjada a la calor del moviment del 15-M.

«Exhaust i buit» com un Guardiola de la política

Gairebé sense adonar-se’n, tres mesos després, Domènech pujava al carro de l ’«assalt al cel» i guanyava dues vegades consecutives les eleccions generals a Catalunya. «No sabia llavors que aquest somni acabaria com el d’Ícar, amb les ales cremades», postil·la. Va començar un periple de tres anys, un temps curt en la primera línia, però que van ser suficients, assegura, per quedar «exhausto i buit» com un Guardiola de la política. Més pel cop emocional que va suposar el procés, la presó i la diàspora dels líders de l’1-O, així com les «tensions» internes en l’intent de construir la confluència de Catalunya en Comú, que per la tasca parlamentària com a diputat al Congrés, que reconeix que va disfrutar.

Va arribar a firmar per escrit davant la seva família el compromís de no ser «mai» candidat a la presidència de la Generalitat. Va acabar sent paper mullat. Perquè ho va ser en les «eleccions més complexes del segle XXI», sota el jou i la convulsió del 155 , Oriol Junqueras entre reixes, Carles Puigdemonta Waterloo i Inés Arrimadas imposant-se a les urnes. I nou mesos després, el 4 de setembre del 2018, se’n va anar sense fer soroll amb Quim Torra a la Generalitat i Pedro Sánchez havent guanyat la moció de censura.

El front d’esquerres és una proposta gairebé natural per decantació. És una opció que no s'ha provat i jo no ho veig com una aposta de resistència, sinó de transformació

Amistat amb Tardà entre cigarrets

Això sí, d’aquest parèntesi s’emporta una gran amistat: la de l’exportaveu d’ERC a Madrid, Joan Tardà. «Ens vam fer amics fumant cigarrets al pati del Congrés», assegura amb un somriure d’orella a orella. Vuit anys després no només mantenen el vincle personal, sinó que comparteixen aproximacions polítiques. «El front d’ esquerres és una proposta gairebé natural per decantació. És una opció que no s’ha provat i jo no ho veig com una aposta de resistència, sinó de transformació», opina després que Gabriel Rufiánhagi posat en òrbita aquest plantejament, abraçat també per Tardà.

Però no ho diu, aclareix, perquè tingui aspiracions de tornar a l’arena, tot i que pretendents no li han faltat. «M’han sondejat de diferents espais polítics, tots molt educats, però no em plantejo tornar», assegura. I revela que, després de la seva retirada, han sigut diversos els dirigents que hi han acudit davant dubtes de llançar la tovallola i buscant consell per fer front a xocs interns en les seves formacions. «Els meus tutories de vegades s’han convertit en un confessionari de partits», fa broma.

Per als qui esfullen la margarida sobre si fan o no el pas, més encara en temps de desafecció, la seva única recomanació és que es moguin per la «convicció». Per a ell, el temps de partir-se la cara en primera línia, ja va ser. «Les aules sempre m’han omplert, m’apassiona l’ensenyament i la investigació. Ho disfruto molt», reconeix acariciant el llom de ‘Capitalisme i democràcia 1756-1848: Com va començar aquest engany’, llibre del seu admirat i enyorat Josep Fontana. «L’important és la segona part del títol», posa èmfasi. Perquè d’aquest «engany» va partir la seva militància i el seu paper ja inesborrable com a arquitecte de l’espai dels Comuns.

Osobuco, espaguetis ‘frutti di mare’ o llom a la sal. A Domènech li agraden els fogons, sigui cuinar un partit o paella en mà quan el temps l’hi permet, sobretot per al seu fill de 10 anys. En els tres anys a la cresta de l’onada amb prou feines hi va haver treva i va passar factura també a nivell de salut en forma d’úlcera. Com a historiador, és més de foc lent, de reflexió, tot i que, això sí, amb quatre o cinc cafès per dia.

Continuo sent una persona política. No ho puc evitar, però no soc el d’abans del 2015

Ara també fa esport i, més enllà de la lectura, sempre refugi per a ell, també gaudeix de la placidesa que suposa no ser una persona pública. «La majoria dels meus alumnes tenien 12 anys quan jo vaig deixar la política, així que no em reconeixen d’aquella etapa. I no m’està malament, perquè quedes marcat per tota la vida per una foto de fa uns anys», relata. No obstant, es continua considerant una persona política. «No ho puc evitar, però no soc el d’abans del 2015», admet amb una tassa d’‘I love New York’ a la mà.