L’economia de Veneçuela, als llimbs

Diosdado Cabello, el número dos del madurisme fins al 3 de gener, ha assegurat que Veneçuela està "en pau" perquè que l’Estat encara "té el monopoli i ple control de les armes". Més enllà del que es pot verificar amb certesa, contrastada amb l’anunci de Donald Trump sobre la suspensió d’un segon atac per tal com els dos països "estan treballant conjuntament, sobretot en la reconstrucció, d’una forma molt més gran, millor i més moderna, de la seva infraestructura de petroli i gas", ni Washington ni Caracas no diuen res sobre l’economia diària.

La incertesa sobre el futur es palpa al carrer i les transaccions amb el dòlar han arribat a fregar els 900 bolívars, gairebé el triple de la cotització oficial de 311,88. La bretxa canviària sempre ha sigut política, però fins al 3 de gener era tolerada per un Estat que havia abraçat la dolarització per contenir els preus i, d’aquesta manera, afavorir la recuperació de l’activitat durant l’últim bienni. A finals de desembre, quan Maduro ballava als escenaris, convençut que Trump era un bocamoll i no passaria res, el dòlar al mercat negre costava 500 bolívars. L’impacte inflacionari del batibull polític no només té a veure a hores d’ara amb els moviments de la moneda nord-americana sinó amb l’instint acaparador de molts veneçolans, temorosos que el que solien trobar als supermercats en els dos últims anys de relativa recuperació torni a esfumar-se.

Inflació desbocada

L’era del madurisme té xifres concretes que donen compte de les enormes dificultats per les quals ha passat aquest país. El PIB va caure un 75% entre el 2014 i el 2020, l’any de la pandèmia. Va millorar el 2024 i 2025 a causa de l’activitat de la nord-americana Chevron, tolerada per Joe Biden. Des de finals del 2017 i al llarg de quatre anys, els veneçolans van viure sota el flagell de la hiperinflació, amb taxes de 130,060% el 2018, de 9.585,5% el 2019, de 2.959,8% el 2020 i de 686,4% el 2021, segons les generoses xifres del Banc Central que investigadors independents eleven de manera significativa. L’oposició assegura que el cost de la vida del 2025 ha sigut del 600%.

Durant aquest segle han tingut lloc tres reconversions monetàries, dues de les quals van ser fetes sota el Govern de Maduro. El 2018 van treure cinc zeros al bolívar i tres anys més tard sis més. Amb les eliminacions de la presidència d’Hugo Chávez, es va arribar als 14 zeros. Si l’anomenat bolívar sobirà no es va polvoritzar més en els anys següents es va deure a la millora de l’economia i, al seu torn, a l’imperi del dòlar en les activitats quotidianes. No falten els analistes que es pregunten si a partir dels recents fets i la imposició de Trump a Veneçuela d’importar només productes nord-americans a canvi del seu petroli no es passarà d’una dolarització tolerada a una altra de formal.

Deute i inversions

Un altre dubte de pes té a veure amb el rol de l’Estat en la contenció social. Maduro la regulava amb l’entrega d’aliments subsidiats i bons que pujaven a 160 dòlars els beneficis dels sectors menys afavorits. Ningú sap què passarà amb aquestes polítiques en un país on, d’acord amb el Programa Mundial d’Aliments (PMA), el 15% de la població (uns quatre milions de persones) necessita assistència alimentària urgent, i gairebé el 40% experimenta inseguretat alimentària moderada o severa.

José Guerra, un exdiputat i directiu de l’Observatori Veneçolà de Finances, afirma que Veneçuela "necessita un pla Marshall" com el que els EUA van aplicar a Europa a l’hora de fer-ne la reconstrucció després de la Segona Guerra Mundial. Segons la seva opinió, es requeririen almenys quatre anys d’una sostinguda inversió de 70.000 milions de dòlars per recuperar els nivells previs de producció petroliera. No n’hi ha prou amb Chevron i PDVSA, i per això Trump es proposa discutir aquesta qüestió amb altres multinacionals, i no només nord-americanes.