Una oposició exiliada i barallada entre si

La història sempre ha sigut la mateixa: durant les últimes dècades, ja des de l’inici de la República Islàmica el 1979, l’Iran ha viscut assíduament períodes de disturbis i protestes. Però tots aquests moviments han patit sempre un mateix inconvenient: la falta de lideratge i organització. Molts experts, de fet, atribueixen el fracàs dels constants i gairebé anuals exabruptes de protestes a la falta d’una direcció i propostes concretes, i a una oposició que, sobretot exiliada a l’exterior, conviu enfrontada entre si, després de dècades de repressió governamental tant interna com a l’exili.

Si algú, fins al moment, ha aconseguit erigir-se com una espècie de director i encoratjador d’aquesta última onada de protestes –tot i que s’hi hagi afegit a posteriori– aquest és sens dubte Reza Pahlavi. Ell i els seus seguidors monàrquics, sobretot ultradretans iranians a l’exili, s’han caracteritzat en les últimes dècades per ser un grup intransigent i amb poca coherència política, crítics amb tota oposició que no s’adscrigui a línia i líder, que en ocasions ha defensat un retorn a la monarquia a l’Iran i, en d’altres, una democràcia parlamentària.

Pel que fa a la castigada dissidència interna és l’únic de tota l’oposició que, castigat, macat, perseguit, detingut i empresonat, ha mantingut la seva oposició dins de les fronteres de l’Iran, amb totes les conseqüències que això comporta. Les seves cares més visibles són, probablement, la premi Nobel de la pau Narges Mohammadi, o el director de cine Jafar Panahi, entre d’altres. Tots ells són vigilats, tancats i excarcerats rutinàriament per la República Islàmica, que constantment obre contra aquests activistes processos judicials per retirar-los el passaport i, així, prohibir-los la seva sortida del país.

Gran part de l’oposició iraniana, no obstant, ha aconseguit sortir del país, com una part enorme de la població persa. Molts d’ells són activistes, advocats de drets humans, periodistes, historiadors i politòlegs, tant liberals com d’esquerres, i, alguns, monàrquics. Entre ells destaquen l’advocada Shirin Ebadi, premi Nobel de la pau el 2003, l’exfutbolista professional Alí Karimí i l’activista feminista Masih Alinejad, resident als EUA i amenaçada de mort per part de la República Islàmica, que fins i tot va intentar directament segrestar-la i assassinar-la en territori nord-americà.

Subscriu-te per seguir llegint