El cafè de Fernando Pessoa

La primera vegada que vaig venir a Lisboa ho vaig fer com a turista, i així vaig visitar A Brasileira, la cafeteria més famosa. Està situada al cor del Chiado, el barri literari de la ciutat. Mentre bevia el meu primer cafè portuguès vaig saber que aquesta cafeteria va néixer el 1905, quan el seu amo va abandonar el negoci de les camises i va començar a vendreEl millor cafè mòlt procedent del Brasil, com deia l'eslògan. Llavors vaig aprendre que els lisboetes, quan volen un cafè sol, demanen unabica, un terme que va néixer en aquest establiment. Ara que visc aquí, no sempre tinc temps per prendre'm un cafè a A Brasileira, perquè aquí el cafè no es pren amb pressa i dret, com en altres cafeteries, sinó assegut, amb calma, veient passar el tramvia 28 una vegada i una altra, sota l'embull de cables.

A la terrassa d'A Brasileira s'hi barregen accents, nacionalitats i guies turístiques escrites en diversos idiomes, ja que el viatger hi té aquí una parada obligatòria. Mentrestant, un portuguès de bigoti i cabell blanc toca la guitarra, l'harmònica i al mateix temps taral.leja cançons en anglès. Amb sort, rep algunes monedes de l'audiència, atenta alguns cops, distreta gairebé sempre.

Des del 1920, aquest va ser el punt de trobada d'artistes, polítics i escriptors. A les taules de marbre del saló s'hi intercalaven monàrquics i republicans; liberals i conservadors; burgesos i aristòcrates. A tots els unia el gust pel cafè.

Aquest ambient selecte ha donat pas als turistes amb càmeres de fotos, sandàlies i pantalons curts. Però una figura destaca entre les taules sempre plenes. És el poeta Fernando Pessoa, un dels grans escriptors en llengua portuguesa. La seva estàtua és un homenatge a la seva assiduïtat al cafè. Des de la seva taula, on els visitants es fan fotos, Pessoa contempla un altre escriptor. Es tracta del poeta António Ribeiro,O Chiado, a qui molt probablement li deu el nom el barri.

Aquest és un barri antic, amb molta història i fins i tot una tragè- dia. El 25 d'agost de 1988, un incendi originat en una botiga es va propagar pels principals carrers, arrasant gran part del turó. Els comerços i les vivendes van ser les més afectades. Però com l'au fènix, el Chiado ha començat a renéixer. Tot i que encara no és el mateix. Ho diu la senyora Otilia, la portera d'un edifici que es va salvar de les flames. Fa 22 anys que és al barri i recorda amb tristesa el canvi que va suposar l'incendi. "Hi falta comerç i, sobretot, hi falten persones", diu.

Aquest és un dels problemes de Lisboa. Encara que no passa un dia que el Chiado no estigui ple de gent, aquí no hi viuen més de 1.200 persones. L'ajuntament vol augmentar el nombre a 5.000, però per a això haurà de rehabilitar les cases que estan abandonades, com ja s'ha començat a fer.

Els edificis reformats donen un aire nou al barri, amb les façanes pintades de colors. L'únic inconvenient de la reforma són els preus, per sobre del que molts portuguesos poden pagar. Però viure al carrer de Garret o al carrer d'Alecrim, per on passejaven els poetes i artistes, o obrir la finestra i veure el Tajo o la catedral al fons, no té preu.