Una excepció a Europa

La regularització massiva d’immigrants aprovada aquest dimarts pel Consell de Ministres, després del pacte assolit entre el Govern i Podem, està previst que legalitzi l’estatus de fins a mig milió de persones que puguin acreditar haver arribat a Espanya abans de finals del 2025. Espanya ha utilitzat aquest mecanisme per regularitzar treballadors estrangers en situació irregular en diverses ocasions des de la instauració de la democràcia; l’última vegada va ser el 2005, sota el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Altres països d’Europa, com Itàlia, també han recorregut a aquest tipus de processos de legalització massius, tot i que no és de cap manera una mesura recurrent. Això és el que passa a França, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit. LUCAS FONT.

França: més barreres però falta mà d’obra.

La política instaurada al país és reduir significativament l’entrada de migrants, mitjançant l’enduriment de les condicions per obtenir el permís de residència, conegut com titre de séjour. Entre el 2024 i el 2025, els permisos van caure un 42%, després d’elevar el requisit mínim d’estada al país de cinc a set anys, i afegir proves cíviques i d’idioma. A això se suma també l’enduriment de les mesures d’expulsió per a aquells en situació irregular; només l’últim any, les detencions van augmentar un 30%. Segons indica una investigació de Terra Nova Think Tank, França necessitaria incorporar prop de 310.000 treballadors immigrants a l’any per equilibrar una situació demogràfica crítica. LETICIA FENTES.

Alemanya: legalitat per la via de la tolerància.

A Alemanya no hi ha precedents recents de regularitzacions col·lectives en les dimensions que s’han produït en països del sud d’Europa. Els immigrants que ingressen al país irregularment poden obtenir el permís de residència, inicialment temporal, a través de procediments molt estrictes, la resolució dels quals poden portar anys. El camí cap a la legalitat passa per superar un període, que pot ser així mateix de diversos anys, que viuen en règim de "tolerància". Es tracta principalment de persones que, havent ingressat com a sol·licitants d’asil, han vist rebutjada aquesta petició, però no poden ser expulsats als seus països d’origen per raons humanitàries o perquè la seva vida o integritat física corre perill, en cas de deportació. GEMMA CASADEVALL.

Itàlia: més visats perì una retòrica hostil.

La política del Govern de Giorgia Meloni en matèria de regularització d’immigrants ha sigut fins ara, com a mínim, erràtica. Mentre dirigents de la coalició governant mantenen una retòrica obertament hostil cap a la immigració, l’Executiu italià ha aprovat en paral·lel successives ampliacions dels visats de treball destinats a ciutadans extracomunitaris. No obstant, a la pràctica, les traves burocràtiques han reduït dràsticament l’impacte d’aquestes mesures. Segons dades d’organitzacions de defensa dels migrants com Ero Straniero (Era Estranger), únicament una petita part de persones van presentar efectivament la sol·licitud i una part encara més petita va tenir èxit en l’aprovació del tràmit. IRENE SAVIO.

El Regne Unit: restrictiu i cas per cas.

El país no ha implementat mai un programa de regularització massiva d’immigrants, tot i que sí que hi ha hagut peticions per portar-ho a terme. La més recent es va presentar al Parlament el 2021 amb l’objectiu de millorar l’accés a serveis bàsics de les persones indocumentades. El Govern conservador va tombar la petició argumentant que "recompensava indegudament els que no han complert la legislació" en la matèria. Des del 2012 el Regne Unit ha implementat una política coneguda com a hostile environment, destinada a dificultar encara més la permanència en el país a les persones indocumentades. LUCAS FONT.