El preu de la pau

Quatre anys després, la guerra continua devastant Ucraïna. Tot i que no hi ha província que no n’hagi rebut les bombes, l’Exèrcit rus només controla una cinquena part del país. Aquella promesa de Putin de prendre Kíiv en 72 hores va quedar en propaganda. Tan il·lusòria com la de Donald Trump de posar fi a la guerra en 24 hores. La realitat és obstinada. Ni victòria llampec ni pau exprés. Sense avenços reals cap a la pau la invasió no es compta en hores, dies o mesos, sinó en anys i, quan en fa quatre, la guerra continua.

Ucraïna resisteix. És difícil acceptar que la invasió, el xantatge i la violència sistemàtica es converteixin en moneda legítima de negociació. Acabar la guerra humiliat no és pau; és una rendició disfressada.

Amb gairebé un milió de morts entre tots dos bàndols, ciutats arrasades i milions de desplaçats, el cost humà és inacceptable. La població civil, però, només mor a Ucraïna, on l’hivern porta fred, foscor i por. És natural desitjar la pau. Però convé demanar-se: ¿a quin preu? Zelenski sap que qualsevol sortida implicarà concessions, potser temporals i doloroses. Putin, en canvi, no oculta la seva ambició: vol territoris que ni tan sols controla. Sotmetent el país pretén dictar el futur estratègic d’Occident. És el que explica per què la guerra es prolonga.

Però ¡alerta! La resistència del poble ucraïnès és històrica. Sotmesa sota la Unió Soviètica, devastada per la invasió nazi i castigada per les deportacions estalinistes, la seva història és la d’una frontera disputada, un dilema entre imperis. Això continua sent el que hi ha en joc.

El que Putin persegueix –i Trump sembla disposat a tolerar– no és només territori ucraïnès, és redefinir els límits d’Europa. És establir que les fronteres es poden canviar per la força si l’agressor té determinació. Aquest és el veritable preu d’aquesta guerra. Però si la pau significa legitimar la conquesta, no serà una pau duradora; només l’avantsala del pròxim conflicte. Per això la guerra continua.