‘Ciutats míssils’ i la ‘bomba econòmica’, les claus de la resistència iraniana

El 27 de febrer, la República Islàmica de l’Iran era un país feble amb una economia en caiguda lliure. Un gegant amb peus de fang fuetejat per alçaments populars i inflació. Avui, el país es desperta encara més empobrit i militarment minvat, però amb una aura de nova potència geopolítica i bèl·lica. Ha aconseguit resistir 40 dies de durs bombardejos de la potència militar més gran del món, els Estats Units, i del seu aliat, Israel.

El règim dels aiatol·làs ha evitat (de moment) la seva destrucció i ha aconseguit exhibir davant el món una arma de dissuasió gairebé nuclear: el control de l’estret d’Ormuz. Una bomba econòmica que, unida al seu ampli arsenal de míssils, utilitzats amb una precisió inèdita, i a una estratègia militar d’ampliació del camp de batalla cap als països del Golf, ha permès a Teheran evitar una capitulació i començar unes negociacions amb Washington a Islamabad.

‘Guerra de salves’

"Això era una guerra de salves (de canonades), i el que ha quedat exposat després d’aquestes sis setmanes és el poder igualador dels míssils de precisió, dels quals l’Iran en tenia milers. Els Estats Units tenen un poder militar incomparablement més gran, amb molts més avions bombarders i molts més projectils. Però l’Iran ha demostrat tenir prou míssils com per destruir els seus objectius estratègics al Golf, i amb això ja en té prou", assenyala a EL PERIÓDICO Guillermo Pulido, que és analista de defensa.

El règim dels aiatol·làs es va preparar a consciència per a aquest xoc. Després de la guerra dels 12 dies llançada pels EUA i Israel contra l’Iran el juny de l’any passat, Teheran va accelerar la fabricació d’un ampli arsenal de projectils. Els seus ports van rebre els components xinesos per fer-los, i van aconseguir acumular milers de míssils balístics, de creuer o drons kamikaze Shahed. Els van protegir a les anomenades ciutats de míssils, galeries infinites enterrades dins de les altes muntanyes iranianes.

Els Estats Units van bombardejar les entrades i les sortides a aquestes reserves, però els iranians aconseguien reobrir-les ràpidament. Si la Força Aèria nord-americana i israeliana destruïa les sitges a les muntanyes o al desert, els enginyers perses aconseguien perforar altres forats pròxims per continuar disparant projectils. Els míssils iranians són d’alta precisió. Ara, amb l’electrònica i la navegació satel·litària, fins i tot un país relativament pobre com l’Iran pot convertir part del seu arsenal en munició de precisió.

Subscriu-te per seguir llegint