Ormuz, treva al Líban, urani enriquit...: Les difícils negociacions entre l’Iran i els EUA, en cinc claus

Les expectatives –i els riscos– no podrien ser més alts. Amb un alto el foc temporal de dues setmanes que aguanta parcialment a causa de la continuació de la invasió israeliana contra el Líban –les bombes a l’Iran han callat, això sí–, els EUA i Teheran arriben aquest divendres a Islamabad, el Pakistan, per celebrar aquest dissabte les primeres negociacions per acabar amb la guerra a l’Orient Mitjà.

El conflicte va trencar l’antiga taula de negociacions nuclears, i va ser arrencat per una Israel i els EUA que van matar, per sorpresa el líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei. Quatre setmanes de guerra i gairebé 5.000 morts després, sobretot a l’Iran i el Líban, la diplomàcia torna al front. Tot i que aquesta vegada, amb moltes més complicacions. A continuació desgranem les negociacions a Islamabad, en cinc claus:

Un Iran més feble en l’àmbit militar però que ha aconseguit sobreviure

A diferència de les negociacions del febrer, L’Iran arriba a aquestes xerrades en una posició d’una increïble debilitat militar –Teheran ha vist com gran part de la seva cúpula militar i política ha sigut assassinada a discreció durant la guerra– però havent demostrat la seva capacitat de colpejar diàriament, amb drons i míssils, no només a tot Israel, sinó a tots els països del Golf.

La República Islàmica tenia un sol objectiu en aquesta guerra, sobreviure. I no només ho ha aconseguit, sinó que ha aconseguit una nova arma mai utilitzada que ha demostrat haver forçat el president dels EUA, Donald Trump, a frenar i buscar una sortida: el tancament de l’estret d’Ormuz.

El botó nuclear té forma d’estret

Amb el tancament parcial de la via marítima –per la qual transita prop del 20% del comerç mundial de cru i gas–, Teheran ha aconseguit posar en perill tota l’economia mundial i encarir enormement la guerra, sobretot per a uns EUA que no tenien un objectiu clar en el conflicte.

Trump no ha aconseguit un canvi de règim a la República Islàmica, tot i que asseguri per activa i per passiva que sí que ho ha fet, i els líders actuals perses es mostren per ara gens disposats ni a renunciar a la seva capacitat de controlar Ormuz ni a entregar l’urani enriquit que l’Iran té.

L’Iran, de fet, obliga qualsevol vaixell de càrrega que vulgui creuar Ormuz a passar per aigües territorials perses i a demanar permís a l’Exèrcit iranià. El Parlament persa està aprovant una legislació que li permeti cobrar peatge –els rumors apunten que seria d’un dòlar per barril de petroli, i cada petroler porta diversos milions– a qualsevol vaixell que vulgui passar.

Tots els països del Golf han posat el crit al cel per això. Els EUA afirmen que l’Iran va prometre obrir Ormuz dimarts, quan es va arribar a l’acord d’alto el foc temporal. L’estret, no obstant, continua sense gairebé trànsit.

Posicions molt allunyades

L’estatus d’Ormuz és tan sols un dels punts de desacord entre Washington i Teheran. L’Iran assegura que no està disposada a entregar el seu urani ni a renunciar al seu programa nuclear. A més, el règim persa rebutja posar límits al seu nombre i abast de míssils balístics, i reclama reparacions de guerra pels danys patits a causa dels bombardejos d’Israel i els EUA.

Totes aquestes posicions són maximalistes, i increïblement allunyades de les de Washington, que a més reclama que l’Iran deixi de donar suport i finançar les seves milícies afins a la regió, entre les quals s’inclouen Hezbol·là al Líban, Hamàs i la Gihad Islàmica a Gaza, els houthis al Iemen i les Unitats de Mobilització Popular (UMP) a l’Iraq. Teheran, per descomptat, assegura no estar disposada a tallar els seus llaços amb aquests grups, que durant dècades han atacat soldats nord-americans –i civils, també– a la regió.

Israel posa en perill les xerrades

Fins ara, l’alto el foc temporal aguanta, tot i que penja d’un fil. Segons el text publicat durant la nit de dimarts pel primer ministre pakistanès, Shehbaz Sharif, l’Iran es comprometia a obrir Ormuz i el conflicte s’havia de posar en pausa a tots els fronts.

Ormuz segueix parcialment tancat i malgrat que les bombes ja no cauen a l’Iran, Israel prossegueix amb els seus atacs a gran escala contra el sud del Líban i la seva capital, Beirut. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha assegurat que l’alto el foc no inclou el petit país àrab, i que el seu Exèrcit «continuarà colpejant Hezbol·là tant com sigui necessari».

Diversos països de la UE han criticat la decisió israeliana, i fins i tot l’Iran ha arribat a assegurar que la seva delegació no es presentarà a Islamabad si l’Estat hebreu no atura els seus atacs al Líban. N’hi ha més: en una suposada resposta persa a la continuada ofensiva israeliana, l’Iran ha atacat amb drons en els últims dies els seus veïns del Golf. Els atacs actuals de Teheran són, no obstant, de molta menor intensitat que els d’abans de l’alto el foc.

I si fallen les negociacions, ¿què?

En cas que fracassin les negociacions, Trump ha assegurat que els EUA colpegin molt més dur que fins ara. Abans de l’alto el foc, el nord-americà va donar un ultimàtum a l’Iran amb què exigia l’obertura de l’estret d’Ormuz i, en cas de no fer-ho, va amenaçar que amb «una civilització sencera desapareixeria». L’Iran va dir llavors que respondria sumint «tota la regió en la foscor».

Una represa de la guerra d’aquí a 10 dies –quan acaba l’alto el foc temporal– suposaria un enorme increment dels preus del cru, que es van recuperar aquesta setmana.

Per assegurar les xerrades, Turquia –país mediador juntament amb el Pakistan i Egipte– ha demanat una pròrroga de l’alto el foc. «El món ha d’estar alerta i respondre als intents d’Israel de sabotejar [les xerrades]», va declarar aquest dijous el ministre d’Exteriors turc, Hakan Fidan.