La rebotiga es trenca

Cada bomba que cau, cada míssil llançat o les baixes, tot el que passa al front de batalla en la guerra de l’Iran està explicat d’una manera exhaustiva. Fins i tot ens arriba que els que paguen les principals conseqüències sempre són en un mateix costat del conflicte. Per això Donald Trump no entén que el canceller alemany Merz hagi dit que els EUA perden la guerra. Vol guanyar la narrativa i per això compta com a victòria cada nou atac al país dels aiatol·làs. Però a la rebotiga, aquestes declaracions han portat al càstig de retirar milers de soldats de les bases americanes a Alemanya. Com totes les decisions de Trump, una reacció primària, que té més de pàrvul que d’estadista, però que deixa Europa com un dels múltiples fronts en què, tot i que no hi caiguin míssils, es juga la batalla.

La guerra té molts fronts oberts que de vegades obviem. Per començar l’econòmic. La despesa de la Casa Blanca supera 25.000 milions de dòlars que surten de les arques públiques; a canvi, les seves empreses d’armament han venut als països del golf i Israel, amb caràcter d’urgència i sense aprovació del Congrés gairebé 10.000 milions. Paguen ciutadans i guanyen les grans corporacions. Amb el petroli pels núvols i la inflació pujant, la guerra la paguem tots.

Amb la producció d’energia estancada a Ormuz, l’economia patirà molt de temps, però els efectes geopolítics poden ser encara més grans. A banda d’un Iran més autoritari, el moviment més destacat ha sigut la sortida abrupta dels Emirats Àrabs de l’OPEP, l’organització que controla la producció i el preu global del petroli. La decisió té transcendència pel que significa de ruptura entre països àrabs. Castigats pels drons iranians i enfrontats amb l’Aràbia Saudita, els Emirats volen produir al màxim quan s’obri l’estret. Però la decisió va més enllà dels diners; obre una altra esquerda profunda en un Orient Mitjà que s’esquinça. La rebotiga d’aquest conflicte es trenca i això sens dubte ens afecta a tots.