La clau està en Rufián

Siguin quan siguin les eleccions generals, ¿Pedro Sánchez té de veritat alguna possibilitat de tornar a governar? La pregunta aquesta setmana em va arribar per part de companys, amics i algun polític, després de l’article de diumenge passat on s’estudiava la possible data dels pròxims comicis. La resposta fàcil és "no", arran de la immensa majoria d’enquestes publicades que donen una clara majoria absoluta al PP i Vox –tret de l’irreductible CIS de Tezanos– i després dels resultats que s’han donat en les últimes tres autonòmiques.

I, malgrat l’escenari demoscòpic, encara crec que hi haurà partit, tot i que Sánchez parteix amb un 0-3 en contra, i Feijóo ja es prepara per al relleu a la Moncloa, conscient que haurà d’habilitar també un llit-niu per a Santiago Abascal.

Remuntar un 0-3 sempre és complicat. En aquest context, la clau sembla passar per Rufián. No es tracta tant de carregar tota la responsabilitat en la seva figura, sinó en la seva proposta d’articular la unitat de l’esquerra, una idea que tampoc és nova i que ja va explorar Sumar. La novetat és demanar fer-ho amb "ciència, mètode i ordre", que no solen ser les qualitats més destacades de l’esquerra. El missatge ha fet pensar, i ja hi ha hagut els primers intents a Andalusia amb la unió dels partits d’esquerra a Per Andalusia. Però també es va quedar fora Endavant Andalusia. És el que va definir Rufián "competir per engrunes". Això demostra que encara tot està per construir de cara a les generals. El pas clau seria analitzar les candidatures província a província i prioritzar aquelles amb més opcions d’obtenir representació.

Ni ERC, Bildu, BNG o Compromís renunciaran a anar amb les seves sigles. La idea és no posar bastons a les rodes en aquestes candidatures, que són crucials si Sánchez vol seguir a la Moncloa. Bildu, Compromís i BNG estan molt forts als seus territoris i poden sumar molts diputats, i ERC també assolirà un bon nombre d’escons. El dubte és si "convé" que Més Madrid vagi en solitari.

Però falten altres comunitats i dues són claus: Andalusia i Aragó. Si Andalusia per Sí i Endavant Andalusia fossin junts, seria un avenç, més encara si desapareguessin altres candidatures d’esquerra que habitualment es presenten i no treuen representació per integrar-se. L’esquerra aragonesa és la més dividida d’Espanya. El problema està a unir IU, Podem o fins i tot la Chunta, que fins ara han anat per separat.

Al puzle li falta una candidatura nacional amb un candidat o candidata que, suposadament, tornarà a denominar-se Sumar. Sobretot, falta lideratge. Yolanda Díaz es retira de la política quan finalitzi la legislatura i no es veu una persona emergent darrere seu. Algunes mirades van cap a Irene Montero, però la dirigent de Podem desperta recels a Sumar i a IU. Fins i tot s’ha estudiat el nom de Rufián.

El cert és que és el polític d’esquerra més valorat, els seus actes s’omplen i té peticions setmanals per explicar el seu projecte. De moment, ha decidit no fer més actes, i només farà un últim amb Mónica Oltra. El dirigent independentista s’ha descartat i aspira a encapçalar la llista d’ERC (si el deixen) o retirar-se. Ho diu ell mateix. La pregunta, doncs, és qui el pot substituir, i no hi ha una resposta clara.

L’altra clau de la remuntada és al PSOE. Compten amb sòl de vots que no baixa del 28% i alguns sondejos l’eleven al 30%. A més, el que diu l’hemeroteca de les tres anteriors eleccions generals és que Sánchez en campanya guanya vots.

Després caldria veure si torna a quadrar la suma de diputats, com va passar el 2023. És a dir, si els grups que van donar suport a la investidura de Sánchez repetissin ara aquell suport, s’arribaria als 176 escons necessaris per a la majoria absoluta i es podria repetir un govern de coalició. És difícil, però no impossible. Ningú va dir que sortir amb un 0-3 en contra fos un partit fàcil de remuntar. Cal esperar als pròxims moviments a l’esquerra... que n’hi haurà.