Una política d’habitatge a l’altura

L’aprovació del nou Pla Estatal d’Habitatge 2026-2030 suposa un senyal positiu: la vivenda ocupa, per fi, el lloc central que mereix en l’agenda política, social i econòmica del país. L’accés a una vivenda adequada s’ha convertit en un dels principals desafiaments d’Espanya, amb un impacte directe sobre els joves, les famílies, la mobilitat laboral, la cohesió social i la competitivitat de la nostra economia.

Per això, qualsevol esforç orientat a reforçar les polítiques públiques de vivenda ha de ser benvingut. El nou pla incorpora elements rellevants: més recursos pressupostaris, programes de rehabilitació, mesures de mobilització de vivenda, suport al lloguer i voluntat d’ampliar el parc públic. El Govern ha anunciat una dotació de 7.000 milions d’euros per al període 2026-2030, amb tres eixos principals: construir més vivenda pública, rehabilitar i mobilitzar el parc existent i incrementar les ajudes als que tenen més dificultats d’accés.

La magnitud del repte

Però reconèixer l’avenç no ens ha d’impedir veure la magnitud del repte. Espanya arrossega des de fa dècades un dèficit estructural de vivenda social i assequible molt allunyat dels estàndards europeus. La falta d’oferta, especialment de lloguer, està tensionant els preus i dificultant l’accés a la vivenda d’àmplies capes de la població, no només dels col·lectius més vulnerables, sinó també de joves, famílies treballadores i classes mitjanes.

La vivenda no pot abordar-se únicament com una política assistencial ni com una suma de programes conjunturals. Necessita convertir-se en una veritable política econòmica d’Estat: estable, ambiciosa, mesurable i sostinguda en el temps. Una política capaç de mobilitzar sòl, finançament, inversió, rehabilitació, innovació i capacitat de gestió.

En aquest punt, Europa ofereix una oportunitat que Espanya no hauria de desaprofitar. El primer Pla Europeu d’Habitatge Assequible, presentat per la Comissió Europea el desembre del 2025, reconeix que la crisi d’accés a la vivenda afecta ja el conjunt de la Unió Europea i planteja una resposta basada a augmentar l’oferta, mobilitzar inversió, simplificar procediments, actuar sobre les zones tensionades i reforçar la vivenda assequible, sostenible i de qualitat. A més, el Pla Europeu es va presentar juntament amb una revisió de les regles d’ajudes d’Estat aplicables als serveis d’interès econòmic general, precisament per facilitar un recolzament públic més gran a la vivenda assequible. Aquest punt és especialment important: Europa està obrint la porta a marcs més flexibles i ambiciosos per finançar vivenda assequible, sempre que hi hagi regles clares, objectius socials definits i condicions proporcionades.

Espanya s’ha d’alinear amb aquesta nova visió europea. I això exigeix desenvolupar amb més claredat un model de lloguer assequible incentivat, capaç d’integrar administracions públiques, propietaris, promotors, inversors institucionals i operadors especialitzats. No és substituir la vivenda pública, que ha de créixer de forma decidida, sinó complementar-la amb instruments que permetin multiplicar l’oferta disponible en terminis raonables.

L’experiència demostra que el sector públic, per si sol, no té prou capacitat per respondre a la demanda actual. Necessitem més vivenda pública, sí, però també necessitem mobilitzar vivenda privada cap a finalitats assequibles, activar sòl, rehabilitar parc existent, atraure inversió pacient i dissenyar mecanismes que facin viable oferir lloguers per sota de mercat amb garanties per a totes les parts.

Instruments rellevants

En aquesta direcció, instruments com el Fons Espanya Creix i les iniciatives de l’ICO poden ser rellevants si s’orienten adequadament. L’ICO ha llançat una convocatòria de 676 milions d’euros per impulsar vehicles d’inversió especialitzats en vivenda social i assequible de lloguer, amb capacitat de mobilitzar fins a 4.500 milions d’euros. A més, el nou Fons Espanya Creix preveu un paper destacat de la vivenda assequible dins d’una estratègia més àmplia d’inversió publicoprivada.

Ara bé, amb el finançament per si sol no n’hi ha prou. Perquè aquests instruments puguin funcionar, Espanya necessita seguretat jurídica, estabilitat normativa i claredat regulatòria. La vivenda requereix unes inversions a llarg termini i compromisos sostinguts durant dècades. Cap país ha construït un parc assequible sòlid des de la incertesa, la inseguretat o la confrontació permanent.

És necessari definir bé què entenem per vivenda assequible, quines obligacions assumeixen els operadors, quina rendibilitat raonable es permet, quina durada tenen els compromisos, quines garanties hi ha per als propietaris i quin paper correspon a cada administració. Sense aquest marc clar, els recursos públics poden quedar infrautilitzats i la inversió privada no arribarà a l’escala necessària.

També hem de superar una visió excessivament ideològica del debat. El propietari, el promotor, l’inversor institucional o el gestor professional no són el problema per definició. Ben regulats, amb incentius adequats i objectius públics clars, poden formar part de la solució. La col·laboració publicoprivada no s’ha d’entendre com una renúncia a la política pública, sinó com una eina per fer-la més eficaç.

La prioritat ha de ser augmentar l’oferta assequible allà on més es necessita. I per aconseguir-ho fan falta acords amplis, coordinació entre administracions, simplificació de procediments, mobilització de sòl, rehabilitació del parc existent i programes atractius per als que poden aportar vivenda al sistema.

El Pla Estatal d’Habitatge pot ser un bon punt de partida. Però no hauria de ser un punt d’arribada. Espanya necessita fer un pas més i construir una política de vivenda amb visió estructural, connectada amb Europa, capaç de mobilitzar inversió i orientada a resultats mesurables.

La vivenda és avui un dels grans reptes del nostre temps. No hi haurà cohesió social, emancipació juvenil, desenvolupament econòmic equilibrat ni confiança institucional si no som capaços d’oferir respostes eficaces i sostingudes. La pregunta ja no és si la vivenda ha de ser al centre de l’agenda. La pregunta és si serem capaços de construir una política a l’altura del desafiament.