La fel i la mel

"Mai el bo no és massa", es llegeix al Quixot. La mateixa gran obra de la qual es va servir el papa Lleó XIV per parlar al Congrés de "la llibertat com un dels més preciosos dons que als homes va donar el cel".

Emparant-se en aquesta llibertat, no sempre ben entesa i moltes vegades mal aplicada, els nostres polítics van decidir que l’esperit cervantí, com el cristià que el va inspirar, en tenia prou amb unes hores de distensió. No més. Les justes per recuperar-se, agafar aire, agafar embranzida i tornar a la diabòlica marató cap a cap meta important. Va ser així, en la seva peculiar interpretació del servei públic, que recordava a la resta de mortals que poc que dura l’alegria a la casa del pobre.

Tan poc, que seguint Lleó XIV a Espanya, tot i que fos a Barcelona, el seu esperit llargament aplaudit a la Carrera de San Jerónimo s’havia evaporat. Enrere quedava la necessitat d’una "renovació moral" fruit de "l’altura de mires que consisteix precisament a mirar amb més profunditat allò que està en joc en cada decisió pública".

I mentre el Pontífex tornava a apel·lar a la fraternitat cristiana, en aquest cas en llengua catalana, a les dues cambres legislatives els punyals afilats lluïen el seu acer per demostrar que on n’hi ha hagut, sempre en queda.

Pot ser que, i no és un eximent, algunes de ses senyories no entenguessin el missatge perquè Robert Prevost el va pronunciar en una llengua diferent de l’única i veritable. Tot i que el més probable és que el final de la treva tingués a veure amb la distància. Aquests quilòmetres, no importa quants, que separen el Madrid oficial de l’Espanya real. Aquesta escassa longitud de mires que contrasta amb l’amplitud del paisatge i la pluralitat de la geografia humana.

No obstant, siguem realistes, poc els importa la incoherència a ses senyories creients i practicants, que solen ser els que més criden i piquen de peus, exigeixen "prioritat nacional", pacten restringir drets i lloen l’essència de la conquesta criticada per la mateixa Església. Es reconforten pensant que confessaran els seus pecats fins i tot oblidant l’obligat propòsit d’esmena.

Tot això i molt més semblava reflectir-se en la mirada entre emocionada i nerviosa que oferia Francesca Lluc Armengol Socías (Inca, Mallorca, 11 d’agost de 1971).

Dolçor i fermesa

La presidenta que va rebre un papa per primera vegada en la història del Congrés amb prou feines es va moure del seu lloc durant l’al·locució pronunciada pel Pontífex. Amb el cos lleugerament tombat per poder observar de manera simultània el convidat del costat i els membres del Govern i de les dues cambres que eren davant, les mans amb els dits immòbils estesos a sobre la taula presidencial, una mirada entre nerviosa i emocionada i l’assentiment puntual del que escoltava reflectit en el seu semblant, Francina Armengol semblava degustar la mel de la satisfacció íntima en compensació per la fel habitual de la seva ingrata feina.

L’autoritat a què falten al respecte institucional i assenyalen judicialment, que clama al desert demanant silenci, exigint ordre i pregant que no facin malbé el mobiliari, va entendre que dilluns passat també era el seu dia. I ho va celebrar.

Sol·lícita, respectuosa i temorosa alhora per si es produïa alguna impertinent interrupció, Armengol va conciliar la dolçor del seu accent amb la fermesa de la seva veu. Va apel·lar a la dignitat dels migrants i va al·ludir a la nafra oberta dels abusos. En definitiva, va distingir entre Déu i el Cèsar.