La desindustrialització

La Comissió Europea i els governs de la Unió Europea (UE) van donar suport durant tres dècades a una globalització descontrolada i desregulada que va enriquir els accionistes i directius de les grans empreses i va contribuir a abaratir una sèrie de béns de consum. Però va impulsar la deslocalització d’indústries fora de la UE en països de costos baixos, va reduir la inversió industrial al continent i va suprimir milions de llocs de treball industrials.

L’ocupació industrial a la UE ha passat de representar el 34% del total el 1991 al 24% el 2025 i el valor afegit de la indústria en el producte interior brut (PIB) de la UE ha baixat del 20% el 1991 al 14% el 2024, segons el Banc Mundial. La crisi industrial de la UE s’ha accentuat en els últims anys i cada dia perden la feina uns 500 treballadors industrials qualificats a la UE, segons la líder de la Confederació Europea de Sindicats, Esther Lynch. El nombre total de treballadors industrials a Alemanya va caure el 2025 a un mínim de 6,6 milions i l’ocupació industrial ha passat de representar el 22% del total el 2014 al 19% el 2025, alerta l’Institut Econòmic alemany (IW).

Durant tres dècades, la Comissió Europea i els governs de la UE s’han resistit a desenvolupar una política industrial estructurada i efectiva a llarg termini per motius ideològics neoliberals. Les successives iniciatives industrials de les últimes dècades s’han limitat a plans voluntaristes, desestructurats i sense els mecanismes, ni el finançament adequat, per arribar als objectius.

Llei europea de xips

Un exemple recent ha sigut la llei europea de xips del 2023, amb només 3.300 milions d’euros de finançament de la UE i que descarrega la major part de la inversió pública als Estats, als quals la Comissió Europea exigeix al mateix temps ajustaments pressupostaris. El Tribunal de Comptes de la UE ha assenyalat en un recent informe que no s’arribarà ni de bon tros a l’objectiu que la UE fabriqui el 2030 el 20% dels xips d’última generació a escala mundial, a causa de la falta de recursos, la inversió insuficient i els elevats preus de l’energia a la UE.

A diferència de la UE, la Xina fa unes quantes dècades que està de planificació industrial a llarg termini, mobilitzant els recursos tècnics, industrials i financers per arribar als objectius, com el pla Made in China 2025 de l’any 2015. L’Administració nord-americana sota l’anterior presidència de Joe Biden també va emprendre una decidida política de recolzament públic a la reindustrialització i al desenvolupament de tecnologies punta. Només la llei de xips i ciència nord-americana del 2022 va mobilitzar 44.000 milions d’euros en fons públics per a xips i 152.000 milions més per a investigació tecnològica.

Ara la Xina s’ha convertit en la fàbrica del món fins i tot en l’alta tecnologia, mentre el motor industrial europeu està en crisi i la Xina supera Europa en automòbils elèctrics, intel·ligència artificial, robòtica, tecnologies verdes, indústria espacial i diverses tecnologies punta. La UE depèn ara de la Xina en matèries primeres estratègiques, equips industrials, béns de consum de tota mena i fins i tot per a la producció dels principis actius dels medicaments que abans es fabricaven a la UE.

Al mateix temps, les grans empreses europees, especialment alemanyes, han invertit massivament en fàbriques a la Xina en les últimes dècades i el valor total de les inversions directes europees a la Xina supera els 240.000 milions d’euros, segons el Consell de la UE. Per exemple, el Seat Cupra Tavascan elèctric es fabrica a la Xina.

La Xina és el principal soci comercial de la UE. Però el progrés industrial xinès i el retrocés europeu generen un dèficit comercial creixent per a la UE, que va superar els 360.000 milions d’euros el 2025, segons la Comissió Europea. La Xina és la principal font d’importacions de la UE (22%), però només el quart mercat d’exportació europeu (7,5% del total).

Una guerra comercial amb la Xina podria ser desastrosa per a l’economia de la UE i en especial per a les grans empreses alemanyes. En el Consell Europeu que es va acabar ahir a Brussel·les, els Vint-i-set, dividits, van apostar per mantenir el diàleg obert amb la Xina i van encarregar a la Comissió Europea que estudiï mesures de defensa comercial. Però els Vint-i-set encara no han resolt els dos obstacles fonamentals per a la competitivitat de les indústries europees davant les de la Xina i els EUA: l’alt cost de l’energia i la falta de finançament barat.